Ull de peix
Memòria
Tot i que Unió Democràtica està posant pals a les rodes a la consulta, acovardits per les conseqüències, i mentre el seu califa plora per la possible pèrdua del seu califat a Madrid, aquests dies he tingut estupendes notícies. Una és haver assistit, el passat dia 14, a la festa major de Manlleu, la Festa del Serpent de Manlleu, on he gaudit d'un espectacle insòlit, abassegador, ple de simbolismes i de màgia, i, a sobre, amb una escenificació d'una consulta contra Felip V que exhibeix el seu poder sobre nosaltres, els aleshores derrotats catalans. A sobre –els déus em són propicis– hi he visitat la casa pairal de Rusiñol i he gaudit de la perfecció restaurativa d'una colònia fabril que només ens podem permetre nosaltres. A més, i farta de sentir a les tertúlies fanàtics compulsius, ignorants que opinen sobre el que no saben i arguments que van des de la incoherència a la tautologia (amb les oportunes excepcions), va i ensopego, a Catalunya Ràdio, amb unes paraules de Pere Portabella, el qual uneix a la seva intel·ligència la seva sensibilitat. Quin contrast més aparatós! I això que nosaltres, els vells, solem dir que “abans” tot era millor; són coses de l'edat, no hi ha dubte, però sí que m'he estat preguntant on són els grans gurus catalans; observo que hom ha oblidat un home genial com Ricard Salvat; que ningú recorda Maria Aurèlia Capmany; que fins i tot escriptors d'influència internacional (i espanyola sobretot) com Baltasar Porcel no són mai citats; que Jordi Sarsanedas rau sota un silenci espectacular; o que Castellet, suara traspassat, ja no és el referent de ningú. En podríem dir renovació, però quin poble té tan mala memòria? Per això, en sentir un home de la meva generació raonant amb lògica, explicant-se amb belles metàfores i mantenint la veu suau dels qui no busquen la polèmica sinó la concòrdia, doncs mira, m'hi vaig sentir feliç. I aleshores m'he posat a rellegir Joan Fuster, que nosaltres, els valencians, no hem oblidat ni un segon.