En la immensitat de la neu

Fa uns dies vaig llegir aquesta reflexió del narrador de La muntanya màgica: “Mentre nosaltres narrem, el temps no s'atura. No s'atura el nostre, el que dediquem a aquesta història, ni tampoc el temps plusquamperfet de Hans Castorp i dels seus companys de destí allà dalt a la neu,” No se m'atura el temps, però, mentre continuo en aquest agost, el de la narració fa que hagi llegit que ha arribat un nou agost al món de dalt amb un clima novament estrany: “Era l'hivern? Els sentits no podien evitar aquesta impressió i la gent es queixava que li ‘estafessin l'estiu', quan era un mateix el que se l'havia estafat malbaratant el temps en tots els aspectes.” Al món de baix, no direm que l'hivern s'ha fet present a l'agost, però potser sí la tardor per sentir-nos estafats tan equivocadament com la gent del món de dalt: malbaratem el temps. En fi, el temps passa veloç a “la muntanya màgica” i ja torno a ser-hi en un hivern en què Castorp ha comprat uns esquís per transitar en la neu i lliurar-se a una solitud reflexiva en què, si resta immòbil per no sentir-se, percep “un silenci total i absolut [...], que no existia enlloc més”. Un dia, però, encara va més enllà quan, pressentint una tempesta de neu, no recula, sinó que, com un temerari o un artista, assumeix el repte i rep una bellesa que el supera, exalta i atemoreix. En aquest passatge immens de la novel·la hi ha el sublim reflectit en el paisatge pictòric romàntic: la naturalesa abismal que fa que el subjecte se senti empetitit i finit i a la vegada transcendit i projectat a l'infinit. També una experiència de l'etern retorn de tot no gaire lluny d'on, a Sils Maria, Nietzsche va tenir-ne la revelació. I una visió que sembla acordada a una de les lliçons d'història de Benjamin, segons el qual no hi ha empremta de la civilització que no ho sigui a la vegada de la barbàrie: en unes columnes hi veu una comunitat cortesa i assenyada (l'alegria per la ventura i l'educació de la humanitat) darrere la qual hi ha la porta d'un temple on té lloc un àpat sanguinari que l'horroritza. Ho somia tot, fins la mateixa tempesta de neu? Tot ho somiem?