Notes estivals sobre el viatge

Entre els mesos d'abril i juny vaig tenir la sort d'impartir a Casa Àsia un seminari sobre antropologia del viatge, una experiència que feliçment es repetirà el pròxim curs –entre el 15 d'octubre i el 17 de desembre de 2014– dins el marc de les activitats organitzades per part d'aquesta eminent institució, dedicada en cos i ànima a aprofundir en el saber i la cultura. Perquè el viatge, en el seu sentit més fecund, troba en la senzilla idea de desplaçament la seva definició més precisa. Conceptes com el moviment o la noció d'itinerari posen en solfa la nostra condició d'antics nòmades. De fet, les societats sedentàries són, a escala humana, relativament modernes i, en realitat, cal tenir en compte que qualsevol procés de consolidació cultural és un procés d'hibridació. És a dir, hi ha una relació inherent entre cultura i viatge.

Cal fer un esforç per allunyar d'aquesta concepció la indústria del turisme. Al cap i a la fi, intactes es conserven els mecanismes epistemològics que continuen funcionant com a cadena de transmissió del coneixement. Els mateixos que, molt abans d'un Goethe o bé Stendhal, van obrir a la consciència de viatgers avant le lettre com Fa-Xina o Ibn Battuta l'espai del viatge com a camp d'estudi quasi il·limitat. En aquest sentit, el potencial d'un turista a l'atzar roman latent. Conèixer, en termes del nostrat Ramon Turró, depèn de la fam d'aprendre.

Hi ha, a més, un altre paràmetre, paral·lel a la voluntat oberta de saber: la perspectiva. Perquè viatjar demana generar distància: allunyar-se d'un mateix a fi d'apropar-se sense prejudicis a les mil formes diferents de vida que embolcallen al viatger. El sentit de la meravella —es tracta d'una capacitat— ha de persistir en nosaltres com ho fa en l'infant encuriosit. Tot comença amb una pregunta, sovint formulada involuntàriament. I fins i tot, el gest més humil i simple pot dur a descobrir facetes que ignoràvem o, àdhuc, vers la imatge lírica.

En una de les obres cabdals de la literatura de viatges, Les veus de Marràqueix, d'en Elies Canetti, s'hi troba aquesta síntesi apuntada en els dos paràgrafs anteriors: el gust pel sabor de les coses i una perspectiva sobre els objectes contemplats. D'aquesta manera, fou capaç l'autor de definir els minarets de la ciutat com a “fars habitats per una veu”, metàfora canònica plena de subtil bellesa. Per descomptat, d'ençà aleshores mai més un minaret pot ser altra cosa que un “far amb veu”, expressió poètica i vital de l'observador afamat que fou l'autor d'origen jueu. Sempre he defensat el paral·lelisme existent entre viatge i vida. Què no és la vida sinó un periple replet de peripècies. No debades totes les tradicions literàries tenen el viatge com a model transformador de l'heroi anònim. Per exemple, El Quixot, en una travessa inigualable per una geografia, entre real i imaginària. Un encobert retorn a casa que té en Ulisses el seu històric precedent: tots tornem a un origen. Abans, però, l'individu es posa a prova i forja, si n'és capaç, el seu destí. El viatge, el desplaçament de l'home en el curs de l'espai i el temps, és iniciàtic per naturalesa. Viatjar, ni que sigui simbòlicament a través de la imaginació, obre les portes de la ment al regne de l'intercanvi. És el país imaginat per Calvino a Les ciutats invisibles: dos mons –Kublai Khan i Marco Polo– en comunió per la conversa. Perquè res no és el mateix un cop saps que a l'illa de Ceilan els safirs i els topazis “neixen” de la terra; la potència de l'oïda en escoltar un relat ple de meravelles i, sobretot, d'uns ulls disposats a interrogar-se, roman, malgrat la modernitat, intacte. És el viatger un constructor de realitats.