Llibres vitals (2)

¿Quin lector, i ja no diguem quin lector amb alguna prolongació d'escriptor, seria prou insensat per desobeir la veu de Jorge Luis Borges? Jo he parlat amb Borges. Hi vaig parlar a Buenos Aires l'any 1995. Seria caure en un dogmatisme paralitzant objectar que evoco una conversa impossible, ja que el 1995 Borges feia nou anys que era mort. Borges, que va tibar els arabescos del temps; que va glaçar les bales d'un escamot d'afusellament fins al punt de comprimir un any sencer en uns pocs segons (El milagro secreto); que va recrear un objecte d'una polzada capaç de superposar en un sol pla tots els plans materials i temporals (El Aleph); Borges, ja acabo, no exigeix explanacions metòdiques per justificar les intromissions de la màgia en la realitat. Va ser en somnis, sí. Però el cas és que Borges em va parlar. I, tractant-me de vostè, em va dir exactament: “Su formación, y peor aún: su sensibilidad, son notoriamente más débiles o más perfectamente imperfectas por no haber leído las Bucólicas del siempre eternamente joven Virgilio.” Borges no em va oferir cap temps de resposta. Es va fondre mentre jo em despertava i, amb el cor palpitant com un tambor, m'afanyava a anotar el que acabava de dir-me. Va ser sortir de l'hotel i buscar la primera llibreria per comprar les Bucòliques. No he entès mai per què Borges malgastava el seu temps immortal en mi, recomanant-me un llibre que tracta de pastors idealitzats i hipersensibles, que entre les ombres de la nit davallen de les muntanyes per, en un esclat líric, compondre èglogues amb abundància d'impressions sensorials. Aquell llibre no em va commoure, ni molt ni gaire. Però el conservo com un tresor. Per a mi concentra la burla sàvia de Borges: la literatura pot revelar-nos el que la mateixa intel·ligència i sensibilitat ens neguen.