L'honor de l'escriba

Una de les proves més dures per a un periodista polític del període Pujol era la conversió d'un discurs del president en una crònica comprensible. No és una broma, és una convicció avalada per l'exercici de la professió i innumerables diumenges dedicats a viatges pastorals del fins ara Molt Honorable. Per això els tres volums de les Memòries de Jordi Pujol transcrites per Manuel Cuyàs em semblen una heroïcitat homèrica. No solament el text és intel·ligible, sinó que és amable i llegidor. El transcriptor confereix gràcia i estil al text (objectiu per al qual el contracten) sense suplantar mai la veu autèntica del protagonista i narrador. A causa de la relació que narrador i transcriptor van mantenir durant sis anys per a la confecció dels llibres, ara Cuyàs ha emès les seves opinions sobre la Confessió (amb majúscula, és clar) que ha deixat mitja Catalunya catatònica i l'altra mitja amb l'espasa enlaire. I ha procurat acostar-se als clarobscurs i la complexitat del personatge, però com que les subtileses, els grisos i la reflexió avorreixen i tendim més a l'acudit o a la mala llet que no resolen res però fan riure o alliberen, ha rebut per totes bandes. Llegeixin, per exemple, els articles que Bernat Dedéu o Salvador Sostres li han dedicat: un enfilall d'insults i desqualificacions perquè es veu que no va fer bé la seva feina. ¿Com és que a les Memòries no s'hi parla de diner negre, ni de comptes a l'estranger, ni d'herències, ni dels negocis filials?, es pregunten. El més bonic que li diuen és que li hauria de caure la cara de vergonya i no li deixen cap altra opció decorosa que no sigui el silenci. Em temo que s'han confós, i em remeto al principi d'aquest text. Cuyàs és el transcriptor, l'ordenador, l'estil, el senyor que col·loca belles comes a un munt d'hores de converses desordenades –possiblement monòlegs enrevessats. Les memòries són de Pujol i diuen el que Pujol va considerar convenient. Cuyàs ha fet d'escriba, un ofici honorable i que potser caldrà recuperar, vist el nivell d'analfabetisme funcional d'alguns. Cuyàs ha fet que llegir aquestes memòries, a més d'informatiu, fos un exercici plaent, que era la seva missió. ¿Algú espera que en una autobiografia el narrador no escombri cap a casa? ¿Algú és tan ingenu de confondre unes memòries amb un llibre d'entrevistes? Si en sap veure la diferència, és que actua amb mala fe. Si no la sap veure, no es comprèn amb quina autoritat intel·lectual i moral pretén assentar càtedra.