Mecanismes

Potser s'esperava que aquest mes d'agost servís per esvair alguns dubtes. Tot allò que envolta l'anomenat ‘procés' serveix per fer bullir l'olla, encara que la nostra política no doni per a cada dia tenir alguna cosa per publicar sobre tot l'afer cap a l'estat propi. Totes les inquietuds passen per un sol punt, però: ¿què fer si prohibeixen la consulta convocada el pròxim 9N? Ja ho sabem; davant d'això hi ha dues opcions: acatar la prohibició, que vindria foscament signada pel TC, o desobeir-la, alternativa que sedueix els alternatius, tots els adelerats a mostrar-se intransigents davant de la intransigència. Els altres sembla que vulguin optar per l'opció cautelosa; esperar una altra oportunitat o jugar la carta de les –dites– eleccions plebiscitàries, i tot sense semblar que s'abaixen els pantalons o que ja els va bé una demora o un canvi de ritme. I és aquí on el calendari té la seva importància: tant a l'espera que l'Estat faci per fi una oferta raonable –que s'hauria de votar d'una manera o de l'altra– com de les eleccions de maig del 2015, abans de les quals és gairebé impossible que es rebaixi l'ofensiva contra l'independentisme.

Les eleccions municipals –a Espanya només es fan revolucions municipals– serveixen com a mur de contenció contra qualsevol ‘tercera via' o malabarisme de componiment: si PSOE o PP l'ofereixen poden menjar-se una altra granota fenomenal en forma de pèrdua de vots. També si CiU rebaixés l'exigència podria trobar-se un correctiu electoral majúscul. La cosa es mou com una gegantina màquina de Goldberg: un complicat mecanisme ple de politges i pesos i engranatges interdependents, que al final només acaba servint per fer les coses més bàsiques: raspallar-se les dents o pentinar-se. El ‘procés' s'assembla a això, quan només es tractaria de passar per les urnes.