El papa del desbloqueig
Facilitar la beatificació i posterior canonització de Romero és una manera de reconciliar-se amb els exponents de la teologia de l'alliberament i de l'Església dels pobres
El papa Francesc té feina desfent embolics dels seus predecessors. S'ha trobat amb tot de temes sobre la taula i s'afanya a resoldre'ls. La beatificació d'Óscar Romero n'és un, classificat en una carpeta de “temes delicats”. Allí on alguns ho volien deixar tot lligat i ben lligat, aquest nou papa va desfent i deslligant.
Monsenyor Romero, l'arquebisbe que va ser assassinat el 24 de març de 1980 a El Salvador mentre celebrava l'eucaristia i que simbolitza tota una manera d'entendre el cristianisme de base, serà beat gràcies al papa Francesc, que ha demanat que s'acceleri ja la seva causa de beatificació, bloquejada per tensions polítiques. Romero no és considerat encara sant pels catòlics. Amb el llum verd del papa Francesc, el procés tirarà endavant i el 2017 hi haurà aquesta beatificació. L'arquebisbe incòmode i massa polític per alguns, estarà sobre l'altar. A l'altar és on va morir, amb un tret a l'alçada del cor.
Al Papa Francesc li interessa que aquesta causa del màrtir Romero tiri endavant després de deu anys en què es va obrir a Roma. Perquè ens entenguem, hi ha causes de beatificació exprés i causes eternes. I la de Romero no ha estat ràpida i ha patit moltes aturades. Romero, però, encarna un tipus d'Església estil Bergoglio, i facilitar la seva beatificació i posterior canonització –fer-lo sant– és una manera de reconciliar-se amb els exponents de la teologia de l'alliberament i de l'Església dels pobres.
Amb els antecessors del papa Francesc, monsenyor Romero va haver d'esperar. Els encarregats de la seva causa arguïen que encara no estava clar el procés (a l'Església també es parla de processos), i que hi havia tensions polítiques i motius poc clars perquè fos considerat sant. Es parlava d'“incomprensions amb la Cúria Romana”. En el pontificat de Joan Pau II el cas Romero no va ser fàcil. Joan Pau II va visitar la catedral de San Salvador el 1983. Era el primer viatge centreamericà. Allí es va agenollar a la tomba de l'arquebisbe Romero, que feia tres anys que havia estat assassinat. En va lloar la seva entrega.
Abans de ser assassinat el 1980, però, Romero era tan incòmode que s'havia pensat a canviar-lo de lloc i substituir-lo per un administrador apostòlic. De fet, Romero va anar cridat a Roma a “col·loquis fraterns” i es va entrevistar amb Joan Pau II. El darrer cop es van abraçar i Romero va marxar confortat. A Roma molts seguien pensant que era massa actiu sociopolíticament. De fet, Romero va morir perquè denunciava les desigualtats socials i els excessos del govern. No callava i denunciava els crims impunes del règim militar. Alguns cercles en la jerarquia catòlica han vist amb suspicàcia la causa de Romero, tement que se'n fes una instrumentalització a favor d'un tipus d'Església “descalça”, com diria Casaldàliga.
L'Església Catòlica oficialment no el considera encara sant, però sí el poble. De fet el cas Romero és la crònica d'una beatificació ja realitzada. A Roma mateix es celebra cada any una emotiva vigília en què es fa memòria de “San Romero di America”. Per anglicans i luterans, ja figura entre els sants.
Romero havia rebut amenaces de mort i deia que com a cristià no creia en la mort sense resurrecció: “Si em maten, ressuscitaré en el poble d'El Salvador”, va explicar al periodista José Calderón dues setmanes abans de morir assassinat. En la seva homilia la vigília de la seva mort, s'adreça així als soldats: “Cap soldat està obligat a obeir una ordre contra la llei de Déu: una llei immoral, ningú l'ha de complir.” I els instava a aturar la repressió.
Pel sant d'Amèrica, “la missió de l'Església és identificar-se amb els pobres: així l'Església troba la seva salvació”. Les desigualtats socials i les injustícies les definia com un “antisigne del nostre
cristianisme”. A qui li preguntava si els rics no tenien ànima, els deia: “És clar que sí, i els estimem de manera entranyable i desitgem que es facin ànima dels pobres, que sentin la necessitat i l'angoixa del necessitat”. Molt papa Francesc, com veuen.
