Nens als museus

Quin mal cor que tenen alguns pares! Mira que portar els fills als museus i tenir-los allà una o dues hores tancats! Quina tortura fer-los mirar quadres o ceràmica grega en lloc de deixar-los en mans de l'últim videojoc del mercat! Doncs sí, veig pares i mares joves que van a veure exposicions amb criatures de totes les edats i que, a més a més, estan actius suscitant la curiositat i explicant-se amb un llenguatge planer.

Normalitat és la paraula. Tota la societat educa i, més que ningú, la família. Tot allò que es fomenta a casa és normal a l'escola i viceversa. Hauria de ser així, però els desajustos són enormes. Mestres i professors coneixen la gran diferència que hi ha entre portar d'excursió alumnes habituats a caminar i els que no han pujat mai un turonet, entre els que han anat al teatre o al Palau de la Música alguna vegada i els que no, entre els que van a exposicions amb els pares i els que no, entre els que tenen un entorn lector i els que no. L'etcètera és molt llarg, però la missió de l'escola és fer créixer harmònicament i estimular la sensibilitat artística i intel·lectual. Promoure-la on més fa falta és ineludible.

Empapussar els petits amb activitats inapropiades té un efecte contrari de rebuig. Però això s'evita guiant-se pel sentit comú que aconsella on anar i on no, quan cal retirar-se a temps i no forçar. Pitjor és l'actitud contrària, la d'adular els fills submergint-los en el lleure massificat, en la banalitat comercial com a forma de vida, en el deliri consumista que obliga a portar sempre les vambes més cares i a jugar amb gadgets d'últimíssima generació. Si s'adeqüen els nivells progressivament, portar els fills als museus, al teatre, als concerts, als actes de cultura popular, facilitar-los l'accés al coneixement musical i artístic és invertir en l'educació individual i col·lectiva a llarg termini. I no és incompatible amb res.