La dissolució
En una entrevista recent l'advocada eslovena Ana Stanic incorporava al debat sobre el procés un punt de vista que caldria tenir en compte. “Catalunya hauria d'insistir que no es tracta d'una secessió, sinó de la dissolució de l'Estat espanyol. Catalunya n'és part essencial. Si s'independitza, Espanya tal com és concebuda avui deixarà d'existir, i els estats que se'n derivin hauran de ser considerats hereus de l'estat dissolt. Això és important des del punt de vista de la pertinença a la Unió Europea de Catalunya i de la part que quedi d'Espanya: o bé tots dos territoris es mantenen a la UE o bé tots dos en queden fora. Espanya sense Catalunya seria un país diferent. No veig per què només hauria de demanar Catalunya el seu reingrés. Arribat el cas, també Espanya hauria de fer-ho.”
Es pot dir més alt però no més clar. La gent del sobiranisme tradicional hem begut d'unes fonts que potser servien en la fase primitiva del moviment però que, afortunadament, queden obsoletes en la fase avançada en què hem entrat. És el que ha passat en pocs anys, en la transició d'un sobiranisme minoritari i d'un nacionalisme autonomista de base cultural a un sobiranisme majoritari de base cívica i política, multilingüe, multiètnic i multicultural, en què el sentiment d'espanyolitat personal (o africanitat o sud-americanitat...) és perfectament compatible amb apostar per la creació d'un nou Estat.
Doncs bé, per què no qüestionem el fet d'abandonar el nom d'Espanya a la casta oligàrquica? No diuen els ideòlegs espanyolistes que Espanya sense Catalunya no té sentit? Aprofundim en el tema. Agafem per on es vulgui el començament de la pel·lícula. Unió dinàstica de finals del segle XV, consumada a principis del XVI. O bé, unió per les armes posterior al 1714. O bé després de la primera Constitució del 1812, reiterats cops d'estat contra constitucions progressistes i contra dues repúbliques en el marc de les quals s'ha proclamat, ni que sigui simbòlicament, l'Estat català.
La qüestió és que, com que ni els monarques ni els militars tenen ara més poder que els vots de la gent, la població d'un dels territoris nuclears en la configuració de l'Espanya dels Reis Catòlics, o de la dels Borbons, vol accedir a un Estat propi, donat que l'actual se'l considera advers a la democràcia i als seus interessos socials. Per tant, efectivament, Espanya –l'Espanya que va ser o van fer ser a la força dels catalans–, hagi nascut quan es vulgui, deixa d'existir.
En l'ofensiva internacional, però també a dins de la Península, s'ha de dir clar: Espanya es dissol. Catalunya n'ha estat, de cor o per força, element fundacional. En representa el 16% de la població, el 20% del PIB, el 25% de les exportacions i del turisme, el 30% de la recerca, el 40% de la recerca d'impacte internacional, el 23% dels ingressos, el 40% dels viatges turístics, etcètera. Catalunya ha estat part fonamental de l'Espanya moderna com n'havien estat les províncies d'ultramar, americanes, africanes o asiàtiques, fins que els espanyols d'aquests territoris van considerar que aquella Espanya imperial no els convenia. Per això, de fet, la van dissoldre fins que Espanya es va reduir al territori peninsular sense Portugal.
El sobiranisme no ha de tenir cap problema per assumir el passat compartit, ni que sigui a la força. Perquè encara ens omple de més arguments. Han de ser molt poderoses les raons perquè una majoria de la població hagi decidit que allò que era un paraigua compartit deixi de ser-ho. En definitiva, que els catalans donem per dissolta la Unió, sigui dinàstica o d'armes. De la dissolució en surten dos estats que hauran de revisar respectivament els nivells de compliment de les normes democràtiques, econòmiques i socials per sol·licitar el reingrés a la Unió Europea. Per tant, Catalunya no se'n va. És Espanya que es dissol.
