Una bona excusa

Visc a Vilablareix però Besalú sempre serà casa meva. Parlar de la casa d'un mateix sempre és difícil perquè, normalment, al marge del valor sentimental que té, un hi ha estat molt bé, a casa seva. L'única manera de fer entendre a algú altre per què estàs tan enamorat del lloc on has nascut, crescut i viscut és convidar-lo a anar-hi i mostrar-li'n tots els racons, perquè se'n pugui fer una idea sobre el terreny. Sovint dic –perquè ho crec de veritat– que la millor manera que algú entengui uns fets i unes circumstàncies determinades és explicar-los de tal manera que al nostre interlocutor li faci l'efecte que els viu i els veu en primera persona, a peu de carrer. Ho ha d'experimentar des de primera línia de vida, és a dir, us heu d'aplicar perquè es deixi amarar de quotidianitat. L'heu de fer entrar en el teixit nerviós que fa vibrar aquest poble. El que fa característic un territori, una terra, és la conjunció harmoniosa entre el paisatge i les persones que hi viuen. Que l'entorn determina el caràcter, és una veritat com un temple. Si aquesta equació funciona, la integritat d'aquella terra està garantida i està prou preparada per entomar tot el que li vingui, tant per bé com per mal. Un entorn que modela la manera de ser d'unes persones que treballen per la seva terra, per fer grans els seus pobles i situar-los en el mapa. Persones que, malgrat les mancances amb què puguin conviure, saben treure profit del que els envolta. Persones arrelades a la terra que es desviuen, per exemple, per fer entendre per què val la pena no passar per alt cap ni un dels racons que amaguen el seu passat iber, jueu i comtal. Una amalgama de cultures que ha adobat un terreny perquè fos fèrtil. Una fertilitat que s'ha reflectit en molts àmbits i que ha repercutit en una expansió del poble més enllà de les riberes del riu Fluvià. Us hi podeu perdre qualsevol dia, però aquest cap de setmana teniu una bona excusa.