Unitat

Mariano Rajoy insistia dilluns a Santiago de Compostel·la que la consulta del 9-N és un disbarat i que mai tindria lloc perquè és anticonstitucional. És el que des de fa mesos estan repetint fins a la sacietat la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, i tota la plana major del PP, a nivell d'Estat i de comunitats autònomes, amb Alícia Sánchez-Camacho com a abanderada de primera hora: no hi haurà consulta (referèndum, va dir Rajoy) perquè la Constitució no ho permet i, per tant, conculcaria l'estat de dret i democràtic. Posició que també és compartida per molts barons del PSOE i de la seva direcció, la d'abans d'Alfredo Pérez Rubalcaba i i la nova de Pedro Sánchez. En el cas de l'univers sorgit d'un PSC sense nord, hi caben totes les opcions: des del suport incondicional a celebrar la consulta el 9-N, independentment que l'empari o no la legalitat espanyola, fins als que s'hi oposen radicalment pels mateixos motius que el PSOE, als que condicionen la seva celebració a la seva legalitat dins de l'actual marc juridicoconstitucional (posició oficial del partit).

Bé, la primera qüestió que s'al·ludeix en contra de la celebració de la consulta és que la Constitució espanyola no ho permet i, per tant, seria il·legal. És tan obvi que cansa repetir-ho: no és cert, la Constitució espanyola permet delegar la convocatòria de referèndums als governs autonòmics (art. 150.2); i, en darrera instància, es podria fer legalment –tot i que amb caràcter consultiu i formalment sense efectes polítics– a través de la llei de consultes actualment en tràmit en el Parlament de Catalunya. No, qui no ho permet no és la llei, sinó el govern i el Parlament espanyols. No és una qüestió jurídica, sinó política.

Pel que fa a les referències al trencament de l'estat de dret i democràtic, la primera objecció, i de pes –ho sap prou bé el govern espanyol– és que l'essència de la democràcia és el dret dels ciutadans a expressar lliurement la seva opinió mitjançant el vot. En els països de llarga tradició democràtica –una altra qüestió són els interessos dels estats– no s'entén que els ciutadans de Catalunya no puguin votar i els d'Escòcia, en canvi, sí. Sovint, simplement no s'entén que els ciutadans no puguin decidir el seu futur polític. Això per no entrar, diguem-ne, en el debat sobre quin és el nivell de qualitat democràtica d'un govern que pretén tirar endavant, sense cap mena de consens i només aplicant el corró de la majoria absoluta, una reforma electoral que donarà les alcaldies a la llista més votada. Les posicions inamovibles de Rajoy deixen esquerdes visibles en l'Estat democràtic del Regne d'Espanya.

Ah!, l'Estat de dret. Només cal que cadascú es demani què pensa sobre la credibilitat del Tribunal Constitucional i de la fiscalia de l'Estat, sobre la independència del poder judicial o sobre allò de que la llei és igual per a tothom.

Tanmateix, la feblesa democràtica dels arguments i les mancances de l'estat de dret no ens poden portar a cap engany. Qui s'oposa a la consulta és l'Estat espanyol i totes les elits dirigents del nacionalisme espanyol més estret de mires. Tenen tota la força de l'Estat –i la complicitat d'altres estats europeus– i d'una gran part de l'opinió pública espanyola. En els pròxims mesos (11-S, 9-N) es decideix la partida i l'adversari és molt poderós. Caldria, doncs, que, tal com ha fet la societat civil, les forces polítiques que donen suport a la consulta anteposessin allò que les uneix i no pas allò que les separa. Ha arribat el moment de confluir en un moviment polític unitari capaç de pactar un mínim comú denominador per centrar-se en la defensa del dret dels ciutadans a decidir el seu propi futur a través de l'acte democràtic per excel·lència: votar en llibertat.