Enveja

La setmana passada, molts catalans vam sentir una enveja sana mentre seguíem el darrer debat entre el primer ministre escocès, Alex Salmond, i el cap de la campanya Better Together (Millor Junts) i exministre de Finances britànic, Alistair Darling. Les comparacions eren inevitables, i sempre en contra nostra.

L'aposta sobiranista de Salmond va trobar, l'octubre de 2012, una resposta impecablement democràtica per part del premier James Cameron, amb la signatura de l'acord per celebrar el referèndum d'independència que tindrà lloc el proper 18 de setembre. Paradoxalment, en tots aquests mesos, les reaccions més furibundes contra el procés escocès no han procedit de Londres, de Birmingham o de Manchester, sinó de… Madrid.

Ara bé, la lliçó que han donat conservadors, laboristes i liberal-demòcrates britànics en aquest tema no ens ha de fer creure que aquest ha estat el tarannà habitual dels governs de Londres. I si no, que ho preguntin als indis, als nadius australians o als mateixos nord-americans. I també als seus veïns irlandesos, que un dilluns de Pasqua del 1916 van viure l'inici d'uns enfrontaments amb les forces britàniques que causarien centenars de morts, la destrucció de part de la seva capital, Dublín, i la posada en marxa d'una maquinària repressiva brutal.

Malgrat el fiasco de l'aixecament de Pasqua, la seva llavor va fer possible que, només 6 anys després, la major part d'Irlanda fos independent. Aquest va ser un dels miralls de Francesc Macià quan va organitzar l'anomenat Complot de Prats de Molló, que preveia una invasió armada del nostre país. El posterior fracàs també es va convertir en una victòria política. Ara bé, a diferència d'Irlanda, la gesta de l'Avi no va portar Catalunya a la plena sobirania. També 6 anys més tard, el Principat encetava autonomia. El text inicial aprovat pel poble i el seu resultat final, després del ribot de les Corts espanyoles, s'assemblaven tant com la nit i el dia. Els sona?