Viure sense tu
Fossars
Vivim a un pas de la mort. Apocalíptics i integrats, alta cultura i cultura popular, polifonia i ventilador, del crema al negre, de Vallcorba a Peret, llegir i cantar han seguit el recte camí de l'adéu anticipat. La mort com a projecció i repàs de la trajectòria professional i vital. El final com a molla per resseguir els anys viscuts. Sembla ser així com amb el títol de Manuel de Pedrolo el M'enterro en els fonaments que ha deixat petjada. Si més no en els 300 anys de la desfeta del 1714. Els actes institucionals de govern i Parlament buscaran l'homenatge als patriotes del Fossar de les Moreres. Fins ara, cap altre president de la Generalitat els hi havia retut. És clar que diu el vers que aquell fossar és l'urna de l'honor, i aquest any l'11-S connecta amb les urnes anunciades pel
9-N. Aquella urna és el fonament de les altres i mantenen un fil comú de la màxima aspiració de normalitat. La que hi havia en aquella Catalunya del 1700, una societat dinàmica i a l'alça, de robes de colors, guitarres, tabac, xocolata, notaris, de música i joc, de comerç i aiguardent. El fossar de les moreres que no accepta traïdors, a tocar de la plaça Major de Barcelona: del Born. El pare Manel Soler, que fa 300 anys va viure des del convent de Sant Josep (la Boqueria) i va escriure el setge, en línia al pensament del baix clergat, considerava que la causa dels assetjats era la de la llibertat de Catalunya i era sagrada. Editorial Barcino acaba de publicar un recull de cinc cròniques del setge de Barcelona 1713-1714. I en aquesta del pare Soler també fa relació d'on hi ha enterrats diferents capellans morts davant la muralla l'11-S just quan anaven a confessar els ferits. “Nostra vida és bacallà i una tasseta de vi, la situació es va fent més dura així que avança el setge, en què l'enemic dóna el bon dia a base de bombes, el que fa que tot plegat sembli el dia del judici final. El que ens haurà de donar opció a renéixer.”