L'art de regnar
“Ara que el rei ha mort pot ser que la rumba catalana es converteixi en una república. De rei només n'hi ha un i no penso que tingui cap hereu legítim. Visca el rei.” Sublim. Perfecte. Preclar, emocionant i exacte va estar Rogeli Herrero, cantant de Los Manolos, lamentant la mort de Pere Pubill Calaf. Feia temps que no sentia parlar de república en sentit pejoratiu, perdent en la comparació amb la monarquia, i ningú no s'ha escandalitzat. Quasi hauria pogut dir la mateixa frase afegint-hi “una vulgar república” i no hauria passat res, encara s'hauria entès millor. Que brillant. Que refrescant. Quanta veritat!
Com que estic parlant ben bé de política, o només de política, em remetré a aquella tesi de Salvador Dalí, que dóna coixí ideològic a l'afirmació del cantant. Deia Dalí que ell era monàrquic en el sentit metafísic, no en el sentit polític: “Per mi la monarquia és la prova de la validesa de l'àcid desoxirrebonucleic, o sigui que des de la primera cèl·lula vivent fins a l'última tot s'ha transmès genèticament.” Una realitat tan científica com terrorífica, tan determinista, tan darwiniana com és la llei de l'ADN, fascinava el pintor. És exactament allò dels sis polls que surten exactament igual que aquella polla xica, pica, pallerica, camarorta i becarica. La justícia o la injustícia de ser qui ets, de ser fill de qui t'ha parit, de tenir personalitat: si Velázquez copia fidelment una fotografia, li sortirà un Velázquez. I això sovint no s'ensenya. I no es pot evitar.
En el terreny polític, tot és opinable i sens dubte que la república és un sistema molt més just i democràtic. Però quan entrem en el terreny personal, en l'àmbit íntim de cadascú, i sobretot a l'hora de fer art, la monarquia i fins i tot el despotisme s'imposen quasi sempre. Com deia un personatge de Woody Allen, “políticament sóc conservador però al llit sóc d'extrema esquerra. Un anarquista perillós”. En signar un dibuix, o un llibre, o una cançó, certifiquem la tirania de la nostra manera de ser com ho fem també en les relacions amoroses o afectives. No en podem escapar. Per això quan ens deixa un geni, un gran referent en qualsevol àmbit, ens sentim com si se'ns hagués mort un rei, una part del nostre millor ADN, sang blava. I tot esdevé vulgar, democràtic, igualitari i avorridament just com una república. Un sobirà pot ser “el Conqueridor”, “l'Humà”, “el Cerimoniós” o “el Pilós”, però en canvi la sobirania popular pot ser sobiranament avorrida. Per infinitament més justa que sigui. Després de Peret, tots els cantants de rumba seran més iguals. Vaja.
Sí, la democràcia és el millor sistema polític de moment, però la vida de debò no funciona així. Reconeguem-ho. Tenir els mateixos drets no ens fa ni en ha de fer (afortunadament) a tots iguals, i per això hi ha líders, i gent amb talent, i persones sense cap talent en absolut però amb una brillantor als ulls o al gest que provoca enterraments multitudinaris. El pitjor que es pot ser a la vida no és un egoista, o una persona injusta, o que s'equivoca massa: el pitjor que es pot ser a la vida és avorrit, un més, un simple aficionat a l'scuba diving, algú sense signatura personal. “De petit volia ser una cuinera, després vaig voler ser Napoleó... I ara per fi estic dedicant tots els meus esforços a ser Salvador Dalí.” D'això es tracta.
Ser un mateix és una cosa que, com ser moderns, no podem evitar. Per tant, política a banda, el deure és el de fer de la nostra personalitat una monarquia absoluta. Un imperi. Al capdavall, ningú no deixa votar els seus fills l'hora d'anar a dormir, ni hi ha paritat de sexes en una sala de parts, ni igualtat de rols al llit, ni maneres iguals de dibuixar una casa i un arbre. Ni tothom es fa entendre amb la mateixa gràcia. Cantava Peret que si eres tan inteligente que nadie puede entenderte, no sirve de ná. Peret ens ha servit moltíssim, sabent viure. Per tan, si el rei ha mort, visca el rei: que això de morir-se és també una cosa molt vulgar, tu. Ho fa tothom.