I si no els ajudem?

Qui més qui menys sap que a Espanya la Transició es va muntar sobre la fal·làcia que el sistema polític –no administratiu ni institucional– sortia a compte si el comparàvem amb la dictadura. Una idiotada pròpia de temps confusos. Comparat amb la dictadura, tot sortia a compte. En aquest afany de demostrar que la política, tan tacada durant el franquisme, podia ser “més rendible”, els partits havien de ser barats i això havia de desautoritzar els afins al règim del general, que durant bastant de temps van ser bastants. Encara n'hi ha. Ausades. En democràcia –en aquesta democràcia, ai!– ningú ha volgut resoldre el problema. I el sistema de partits ha continuat funcionant, en bona part, amb enganys, autoenganys i un finançament dit de manera eufemística “irregular”. Això és comú a tot el territorio nacional. No se'n salva ningú. I alguns se n'han aprofitat, fent amb enorme habilitat allò que la saviesa popular ha volgut dir-ne “l'egipci”. És així i ho hem d'arreglar. En una Catalunya com manen els déus, més lliure i més digna, seria més fàcil fer-ho, perquè dependria dels catalans. I no d'ells. Ara els diuen, als catalans, ells, que no poden ser lliures precisament perquè ells són més corruptes que els altres. Que no hi ha un pam de net i que els seus dirigents, dolentíssims, s'han fet independentistes per continuar robant sense l'Espanya vigilant. I n'hi ha que s'ho creuen. I n'hi ha que els ajuden sembrant més discòrdia i més desconfiança entre nosaltres. I si no els ajudem?