L'hora greu
Carles Pi i Sunyer, en plena Guerra Civil, va publicar tres obres interessantíssimes –i molt poc conegudes–: Temps de sembra, La corda greu i La porta oberta. En conjunt, un autèntic breviari cívic “que cerca en la dramàtica desolació d'un món en runes el camí d'una regla moral”. Afirma Pi, en el monòleg de La corda greu: “L'home té una tendència irrefrenable a treballar amb desinterès i per espontani impuls pels altres homes, per la humanitat, pel racó de terra on viu, pel poble on ha nascut. Amb la comunió humana hi tenim el comú denominador de sentiments genèrics. Hi ha quelcom en l'home que el lliga d'una manera irrenunciable a una voluntat de perfeccionament col·lectiu, a un ideal al qual sacrifica el més pur i noble de la seva vida. A la petita comunió que és la pàtria, el seu racó de món, hi està vinculat per un complex de realitats més tangibles i concretes, que formen la mentalitat, la raça, la terra, la història, la llengua, la voluntat conjunta. És un sentiment pregon, que ve de l'arrel de l'ànima, fatal i indestructible. Servint-lo, l'home serveix la llei del seu destí.”
Aquesta tardor és l'hora greu, el moment de “servir la llei del nostre destí”. I amb tot el meu cor, ens desitjo una gran victòria. Fa 300 anys que esperem aquest dia. Una llarga i estranya revolució, la nostra, que arrenca de la “Zona Zero”, Barcelona, el Born, a migdia del dia 11 de setembre de 1714, i que va necessitar renéixer amb la Renaixença i modernitzar-se amb el modernisme i ordenar-se amb el noucentisme i viure un 14 d'abril amb un aire dolç i pur de primavera i patir la guerra del desastre nacional i resistir una de les pitjors dictadures etnocides que han existit, el feixisme franquista, i encara haver d'esperar, pacient, una llarga travessa dins la gàbia de la Constitució espanyola. Però dijous és el dia. Dijous és el dia en què, de nou, tornem a jugar-nos el nostre futur. Tornarem a saber si volem ésser –si volem ésser catalans–. Cap de les generacions anteriors a la nostra des de 1714, i en van 8 o 9 o 10, no ha tingut aquesta oportunitat. Nosaltres, sí. Només de nosaltres depèn aprofitar-la.
Aquesta Diada ha situat a tothom contra el mirall. Una finíssima línia vermella ha delimitat el terreny de joc, fent impossible de situar-se en el mig: o Catalunya o Espanya, o dret a decidir o Constitució espanyola. El catalanisme acaba aquest 11 de setembre; a partir d'ara, comença la història dels catalans que volen ser lliures. I estic orgullós que en el meu bàndol hi hagi qui hi ha. Són els meus, i amb ells lluitaré, braç a braç, a partir del dia 12, perquè puguem escollir el nostre futur.
La revolució catalana en marxa és ni més ni menys que la lluita per tornar a ésser. No es pot ser una mica lliure, o gairebé lliure, sinó que la llibertat és un concepte absolut i que, com deia Pau Casals, “no és negociable”. I per això, i només per això, hem vist convertir-se el projecte polític de la independència de Catalunya com l'únic capaç de fer de palanca a l'ambició nacional del país, a l'esclat d'energia que necessitem, la corda que fa vibrar l'esperit d'una comunitat. Per això sí que crec que podem tornar a parlar de moment fundacional. Per això estem davant d'un moment històric excepcional. Com diu la campanya de l'Ara és l'hora: omplir els carrers és garantir que omplirem les urnes. No tinc cap dubte que l'èxit de l'11 és l'obridor de la consulta. D'aquí la seva extraordinària importància, enguany.
Cada cop som més a prop de tornar, per fi, a casa. Aprofitem que la rosa dels vents assenyala el camí a seguir, pugem a la gran ona groga, exigim que la veu del poble s'escolti. Així doncs: a córrer com el vent i a vèncer l'impossible. Només depèn de nosaltres. L'hora greu, l'hora de servir la llei del destí. No apel·lo a res, demano senzillament “servir” la nació. És un moment de disciplina nacional. Si dubtaves encara d'anar-hi, pensa en el teu destí i el del teu país. Vine a fer realitat el lema del Tricentenari: viurem lliures.
