Vallcorba

En la mort de determinats personatges il·lustres, que han contribuït al floriment de les arts i les ciències, de l'esperit humà, acostumem a llegir obituaris que recalquen la pèrdua irreparable que aquella desaparició ha suposat per a la cultura del país. És cert i no ho és.

Sempre és una pèrdua definitiva per a la família, per als amics, per als més íntims, per a tots aquells que van acompanyar el finat fins als últims moments de la vida. És una pèrdua sentimental de primer ordre. Però moltes vegades la mort física s'exagera fins al punt que també s'hi relaciona una mort intel·lectual que no és tal, atès que la contribució de la persona que ha mort ja havia finit feia temps i que el seu llegat –importantíssim, això sí– ja forma part de l'enciclopèdia, és a dir, està tancat. I ho estava abans de la desaparició del cos.

No és el cas de Jaume Vallcorba: la seva pèrdua sí que és irreparable. Per diverses raons: perquè tenia al davant una trajectòria que encara podia ser llarga; perquè no hi ha gaires editors (si és que n'hi ha cap) que acumulin la seva saviesa, el seu instint, la seva dèria per la forma; i perquè va arribar al final amb una lluminosa claredat d'idees.

N'agafo només tres i les extrec del brillant discurs que va escriure (i no va poder llegir) en la cloenda del màster d'edició que dirigia Dolors Oller. Vallcorba parla del catàleg editorial com d'un diàleg entre els autors, propiciat, provocat per l'editor que els acull i que estableix l'espai de la conversa. Vallcorba recordava les paraules de Quevedo, allà on deia que llegir és “escuchar con los ojos a los muertos y tener conversación con los difuntos”. Parlen entre ells i parlen amb nosaltres, gràcies a un editor que els va descobrir i els va convertir en necessaris. Va col·locar un marc en el “desert estèril” de tanta informació com tenim per dir-nos el que era imprescindible. Per acotar la joia enmig de tanta sorra sense sentit.