¿I ara què?

Escric aquestes ratlles abans de l'11 de setembre. Vull pensar que la ciutadania (parlo d'un tot perquè em sembla que és evident, més enllà dels recomptes favorables o no, que una àmplia massa de la població que es manifesta bé mereix aquesta generalització cívica) ha tornat a sortir al carrer per reclamar una evidència tan clara com la del dret a votar. Sóc conscient que n'hi ha que no han fet la V de Barcelona i que n'hi ha que hi estan en contra i que no veuen ni la necessitat ni la legitimitat d'un crit tan poderós. Doncs bé, em reca de ser tan obvi, però aquesta confrontació (que no fractura) de percepcions diferents sobre la realitat d'un país només es pot mesurar de manera democràtica en unes urnes. És així i prou. No s'hi valen uns altres arguments perquè tots topen amb un fet que és incontestable. La voluntat de votar s'ha convertit en els darrers anys en un corrent de primer pla, en una fotografia nítida i central de Catalunya. La democràcia consisteix en això que és tan simple: deixar que la gent opini i saber què opina la gent, més enllà de les enquestes. A partir d'aquí s'esvairan tots els dubtes, totes les malfiances, totes les maniobres.

Aquest 11 de setembre haurà servit per tornar a demostrar que això no és cosa d'uns quants, que no hi ha moviments partidistes que puguin fer front, amb tàctiques habituals, a un desig tan ferm i tan sostingut. ¿I ara què? Ara entrarem en una dinàmica embogida en la qual es certificarà la sobirania d'un Parlament i la submissió d'aquest Parlament a una entitat superior. Ja ho sabem. ¿I aleshores què? Serà inevitable, davant la previsible prohibició dels tribunals, davant la pressió del govern central, una nova mobilització de la ciutadania. Tot dependrà del format que adopti. En funció d'aquesta reacció –més o menys tèbia, més o menys radical, més o menys multitudinària– els partits polítics hauran de pensar de debò què volen ser quan siguin grans.