Ara fa cent anys...
Ara fa cent anys, Viena era el que avui és Nova York. La Viena final-de-siècle va ser la síntesi perfecta del seu imperi: un cosmos plural i complex que, si bé formava part del món germànic –Robert Musil no reconeixia cap altra “comunitat nacional” que la comunitat lingüística–, estava caracteritzat per una matisada jovialitat i una relativa indolència, davant la rígida concepció del món prussiana. No és estrany sinó que lliga amb aquest diferent to vital que la tradició filosòfica austríaca es desenvolupés com a resposta a l'idealisme alemany (els conceptes über alles) i oscil·lés entre el formalisme i l'empirisme: “Hi ha un nombre incalculable de proposicions empíriques que, per a nosaltres, són certes. Que aquell a qui se li ha amputat un braç mai li tornarà a créixer és una d'aquestes proposicions”, va escriure Ludwig Wittgenstein.
L'estructura política que vertebrava aquest difícil equilibri va ser la monarquia imperial-reial (kaiserlich-königlich), la Kakania de Musil: un atrotinat imperi que va constituir “un cas particular i particularment revelador del món modern”. L'imperi austrohongarès va ser, en la seva versió darrera, el resultat d'un compromís –Ausgleich– al qual es va arribar, el 1867, després de la derrota de Sadowa davant Alemanya, que va posar fi a les pretensions d'hegemonia que els Habsburg tenien sobre el món de llengua alemanya i va reorientar la política de Viena cap a orient. Aquest compromís va dividir l'imperi en dues zones –una, germànica, sota el domini directe de Viena, i altra, a l'est, sota el domini magiar–, i va suposar l'inici d'una era liberal instaurada per la Constitució de desembre d'aquell mateix any, que va garantir el dret de llibertat de consciència, cosa que va fer possible, al seu torn, una massiva afluència de jueus, que, en només tres generacions, van passar de ser poc menys que mendicants a constituir la gairebé totalitat de les minories intel·lectuals i econòmiques. El cas de la família Wittgenstein és paradigmàtic. Com també ho és la dedicatòria que l'historiador François Fejtö va posar al capdavant del seu llibre Rèquiem per un imperi difunt, publicat el 1988: “A la memòria del meu pare, liberal, francmaçó i ciutadà lleial de la monarquia austrohongaresa.”
Paradoxal Viena. Com paradoxal és que la mateixa ciutat en la qual el formalisme va assolir la seva expressió musical més alta i acabada amb Mahler, Schönberg i Webern, difongui al món les notes de la música optimista dels Strauss, estrenada moltes vegades en moments en què ja apuntava la decadència i la crisi de la societat en la qual sorgia. El Danubi blau va ser escrit poques setmanes després de la derrota de Sadowa, i l'estrena d'El ratpenat va tenir lloc al cap de pocs dies de l'ensorrament de la borsa, esdevingut el 9 de maig del 1873, el divendres negre d'indeleble memòria per als burgesos vienesos. Per això va escriure Broch que Viena va ser llavors una ciutat a punt d'“una alegre apocalipsi”. Potser es pot pensar que l'alegre música dels Strauss té alguna cosa de música per a un ocàs.
Però no hi ha tal ocàs: d'aquella Viena ens queda –en paraules de José María Valverde– un llegat permanent: la revisió de la idea que l'home té de si mateix, o sigui, “l'adonar-se'n que pensar no és sinó parlar, és a dir, que tota la vida mental ocorre precisament en forma de llenguatge, amb tendència a ell, i acceptant la seva humil limitació –encara que els metafísics es facin la il·lusió que són per sobre d'ell–”. D'aquí ve la importància axial de la paraula de cada persona en la seva individualitat: una paraula que assoleix el seu màxim valor quan és lliure; amb el benentès que la paraula lliure és només una, per la qual cosa s'ha de dir en públic el mateix que es diu en privat; i, si no es té coratge per a això, llavors cal callar. No hem d'oblidar mai que, davant qualsevol situació o problema i en qualsevol circumstància, sempre ens quedarà la paraula lliure. Aquesta és l'essència d'Europa: la paraula lliure. I per a la paraula lliure no hi ha ocàs.