Prova

La sala d'espera és plena, però la rotació de pacients va a bon ritme. La majoria de dones han vingut soles a fer-se les proves; els homes, acompanyats de dones; les criatures, per descomptat, també. A algunes persones una crossa, una coixesa o un braç en cabestrell fa evident per què vénen i quina mena de prova necessiten, però a la resta es fa difícil d'endevinar-ho. Una radiografia de tòrax per descartar una pneumònia o un tumor? Una ecografia de fetge o de ronyó? Algunes dones, no cal dir-ho, vénen a fer-se mamografies, perquè els toca –el cribratge funciona– o perquè hi ha algun senyal d'alerta que ho aconsella. Les dones no parlen, però hi ha mirades de complicitat esquitxades de neguit; què em trobaran?, pensen. Les revistes cansen, el Facebook no fa gràcia, el llibre que portes es torna feixuc. El temps passa molt lentament. De tant en tant criden algú que no hi és, que no s'ha presentat a la cita perquè ha tingut por i ha desertat o perquè, miraculosament, allà on li feia mal n'hi ha deixat de fer. De l'última porta en surt una veu que crida un nom amb energia. És un nom de dona. Les cares s'alcen cap a la veu, decebudes, impacients perquè el nom cridat no és el seu, però alhora una mica alleugerides perquè encara no els toca, encara estan salvades: la sala d'espera és casa. S'aixeca una dona jove, rodoneta, morena, cabells arrissats, d'aspecte agradable –segur, però, que la seva doctora li ha dit que té sobrepès, colesterol –del dolent– i una mica de sucre, i que ha de fer exercici, però a ella moure's no se li assenta gens bé–. Sóc jo, diu, i s'estira la brusa, engrapa fort la bossa, se senya i avança circumspecta cap al box número tres amb enteresa. El gest de senyar-se, tan fora de lloc, ha alertat els altres pacients. La miren amb compassió i li envien missatges d'ànim: no serà res, li diuen amb els ulls. Però la compassió és efímera. Mentre la dona es despulla de cintura en amunt, a la sala d'espera tothom ha tornat als mòbils, a la revista de fa tres mesos, i a la por de cadascú.