Digueu-li democràcia
El dia 18 tindrà lloc el referèndum d'Escòcia. Avui milions de ciutadans participaran en la V a Barcelona per reclamar el dret a decidir el futur polític de Catalunya. La diferència és notable. En el primer cas, l'acord entre els governs de David Cameron i Alex Salmond per fer possible la consulta ha estat total i els ciutadans escocesos han rebut informació institucional on s'explica qui pot votar, com s'ha de fer i quins són els arguments a favor del sí i del no. En el cas català, Mariano Rajoy, emparant-se en una lectura restrictiva de la Constitució, ha reiterat que impedirà la celebració de qualsevol mena de consulta, fins i tot de caràcter consultiu. Per la seva banda, el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, ha assegurat que el govern té “totes les situacions preparades per donar resposta política i jurídica” a qualsevol intent de celebrar-la. Sorprèn el menyspreu a l'Estat de dret que traspua l'actitud del govern del PP, que ja ha decidit recórrer davant del Tribunal Constitucional contra la llei de consultes en tràmit al Parlament de Catalunya abans de conèixer el seu contingut.
La comparació amb el cas d'Escòcia produeix una sana enveja, sobretot per l'actitud de Cameron de no impedir el referèndum escocès. I això que les darreres enquestes que pronostiquen una victòria del sí o un empat tècnic entre les dues opcions han desfermat el pànic entre els polítics del Regne Unit favorables al Better Together. Cameron ha promès una oferta de darrere hora, encara no concretada, per dotar de més poders Escòcia. Salmond s'ha apressat a qualificar de “suborn” una oferta que pretén dissuadir els escocesos de votar sí a la independència. Això no obstant, les diferències entre un Estat de llarga tradició democràtica i l'Estat espanyol segueixen essent evidents. Així, mentre el govern britànic fa promeses de més poder per convèncer els escocesos de romandre al Regne Unit, el govern espanyol profereix amenaces que apunten àdhuc a la supressió de l'autonomia en aplicació de l'article 155.1 de la Constitució, tal com reclamava Rosa Díez fa uns mesos.
I arribem així al nucli dur de la qüestió. L'essencial no és si Catalunya esdevindrà o no independent, sinó si els ciutadans de Catalunya tenen dret a decidir el seu futur. En un estat de dret i democràtic de llarga tradició, com és el cas del Regne Unit, totes les opcions hi tenen cabuda. També a Catalunya hom pot defensar legítimament el Better Together, perquè no tothom percep la situació, ni el passat de la mateixa manera; però el que no és correcte és fer-ho des de l'amenaça, la coacció i la prohibició, perquè en democràcia la defensa de les diferents opcions es fa a través del vot. Això tan simple és el que faran la setmana vinent els escocesos.
Avui la Gran Via i la Diagonal s'ompliran de ciutadans reclamant el dret a ser consultats sobre el futur de Catalunya. La societat civil donarà, per tercera vegada consecutiva, una mostra d'unitat i fermesa en defensa del dret a decidir (o a celebrar un referèndum d'autodeterminació si es prefereix). Es pot estar en contra de la independència de Catalunya, però no del dret dels ciutadans de Catalunya a votar. És legítim i hauria d'ésser legal, perquè el dret a votar emana directament dels principis democràtics i és la base d'aquests principis. I fóra bo que els partits favorables a la consulta mostressin la mateixa unitat i fermesa que la societat civil en la defensa dels valors democràtics, si més no perquè, com afirmava Geoff Co·ling, excònsol general britànic a Barcelona (2002-2005), la defensa del dret a decidir exigeix “una ofensiva amable a París, Berlín, Brussel·les, Londres i possiblement Nova York [per tal] d'explicar al món el que està passant”.
