Feu-nos votar!
Com cada any, l'endemà de l'Onze de Setembre ens hem fet la mateixa pregunta: i ara què? La pregunta és la de cada any, però em fa l'efecte que la resposta que s'hi ha de donar aquesta vegada és força diferent i que per això l'hem de concretar: i ara què fem nosaltres? Perquè és clar que ni l'unionisme ni l'espanyolisme no faran cap moviment en el sentit de reconèixer el conflicte polític i negociar-ne la sortida, al contrari, continuaran negant-lo amb la seva Constitució i les seves lleis i tota la força que tenen com a estat, que no és pas poca. I aquest “què fem nosaltres?” vol dir què fan els dirigents polítics catalans.
El moviment sobiranista engegat amb el referèndum d'Arenys de Munt, per delimitar-ho a la curta, té una base social massiva, àmplia i transversal, és el que li dóna força i consistència, però també té un lideratge coratjós i potent; la coordinació entre ambdós ha estat essencial perquè hàgim arribat on som i perquè exhibicions de fermesa i voluntat de ser i de decidir com la Via Catalana de 2013 i la V de 2014 hagin estat tan precises i rotundes, tan inequívoques i incontestables perquè el món ens miri i se'ns prengui de manera seriosa. Perquè tan important era que els polítics a l'hora d'entomar el repte miressin enrere i veiessin la multitud darrere seu donant-los suport i empenyent-los com que tota aquesta força social trobés la seva guia política.
JA S'HA FET molt DE CAMÍ, però encara no som a dalt. Aquest Onze de Setembre els catalans han tornat a demostrar que estan al darrere dels seus polítics i que no els fallaran. El moviment sobiranista és del poble català, és el poble qui en fixa l'abast i en delimita l'ambició, però el que no pot fer el poble és posar-se al davant. Aquest lloc l'han d'ocupar els polítics. Dic els polítics, no pas els partits. Perquè és l'hora gran del país, el moment de fer política per damunt dels interessos dels partits.
El 9 de novembre hauríem d'anar a votar en la consulta que hi ha programada perquè en democràcia els conflictes polítics es resolen votant i hi ha una majoria parlamentària i social que vol anar a votar. I perquè el conflicte entre Catalunya i Espanya ha arribat a un punt de trencament i d'incomprensió que només es pot tancar a través de les urnes.
Tanmateix, si com sembla i és previsible el govern espanyol usa tota la seva força d'estat per impedir la consulta que hi ha programada, s'haurà d'acatar perquè no ens valdrà una consulta que no tingui garanties democràtiques i que el seu resultat no pugui ser reconegut internacionalment. La clau de la independència és el vot, és a dir, el dia en què puguem fer saber al món què volem ser els catalans expressat a les urnes d'una manera democràticament impecable. Per això és tan important la forma més que no pas la data. En aquesta partida, l'únic radicalisme que es pot permetre el moviment independentista és el democràtic.
Per al 9 de novembre falten encara vuit setmanes i un referèndum a Escòcia que, en cas de victòria del sí, forçarà la resposta dels governs de tot el món i afeblirà la posició de Madrid. Ara, en segon lloc, també em sembla que si el 9 de novembre no es pot votar la consulta, els catalans haurem de fer una altra demostració de força en què haurem de tornar a dir més clarament i inequívoca que volem votar tant sí com no, i els dirigents polítics hauran de trobar una alternativa que ens permeti votar. Aquest és el repte majúscul que té damunt la taula el govern i els partits que estan en el pacte pel dret a decidir: trobar el desllorigador que permeti votar. Perquè l'Onze de Setembre que ve no ens hàgim de preguntar “i ara què fem?”.
