Sang o suor

Dijous passat, al tram 66 de la V barcelonina, sota un sol despietat, tots portàvem les samarretes reglamentàries (el disseny gràfic de les quals, siguem sincers, no era del tot premiable) i tots suàvem com Charlton Heston a Ben Hur. De tant en tant jugàvem amb unes pilotes enormes decorades amb les paraules sí-sí o admiràvem el gegant que recorria tota la Gran Via o bé els castells que es feien just davant nostre, mentre uns helicòpters suspesos al cel blau clar ho filmaven tot. La meva companya em va preguntar: “En quin altre país es faria una cosa així?” i la resposta és, és clar, cap ni un. Només ho fem nosaltres, per demostrar les nostres ganes ja incommensurables —o majoritàries, si més no— de sortir de l'estat en què vivim.

Segons totes les fonts, érem un milió vuit-centes mil persones; i vam acabar sortint als mitjans de comunicació de França, Espanya, Anglaterra, els Estats Units, Alemanya, l'Orient Mitjà, el Japó, Argentina, Itàlia, Portugal, Brasil, Turquia, Euskadi, Noruega, Txèquia, Holanda i Rússia.

Ah, Rússia. Una amiga nostra ucraïnesa que viu a Barcelona acaba de visitar el seu país. Allà la gent viu, diu, en un estat permanent de basarda i incertesa. Estan mobilitzant tots els joves, el seu germà inclòs. L'exèrcit gairebé no té prou uniformes i les seves armes són antiquades. Va conèixer un soldat que estava de permís a Kíev, però que tenia família a la zona dita prorussa, incloent-hi un nebot seu les parts del cos del qual havia hagut de recollir després d'un bombardeig “rebel” fet amb armes de tecnologia punta. El soldat amb prou feines podia parlar, de tan traumatitzat que estava, però malgrat això, al cap de tres dies havia de tornar a una guerra que existeix, en bona part, perquè els que desitgen canviar la frontera —sobretot, els militars russos i el seu cabdill— no volen ni sentir parlar de votar. Com el senyor Rajoy, ara que hi penso, malgrat la nostra manifestació indubtablement espectacular i impecablement pacífica.