CC (cansats i contents)

Jo encara estic cansat. I content. Totes dues coses alhora. L'endemà mateix de la V vaig constatar que els CC érem legió, ça i lla veies cares de fatiga i posats de gent baldada. Perquè la mani de dijous va ser dura, entomant el sol a peu dret i sense cap nuvolet benèvol ni cap bri d'aire compassiu. En una mani convencional, camines a poc a poc i el flux del riu humà et distreu amb pancartes i guarniments que vas descobrint sobre la marxa. En una cadena humana no et mous d'un lloc però et bellugues, et distreus, fas la serp i fins i tot pots seure a estones. La disciplina de la V quadribarrada va tenir molt també de deixuplina en consonància amb la commemoració del Tricentenari. Els hereus dels defensors del 1714 vam fer gala d'un aguant físic i d'una energia solidària admirables; sobretot les alegres colles grogues i vermelles de fora de Barcelona que es van passar el matí voltant pels carrers i que a les quatre ja estaven del tot CC. Llavors començava la prova de resistència, com si cadascú hagués de defensar el seu exigu territori sense moure's ni un mil·límetre. Tot per la causa. I enmig d'una gatzara encomanadissa que feia oblidar la lentitud del rellotge. Clavats a terra, ferms, resistents, soferts, emocionats. I rebentats, com es va veure després, amb les colles de CC que es replegaven arrossegant-se. L'endemà era un comentari general: jo també estic CC.

Havia de ser la Diada definitiva, però no ens enganyem, tornarem a votar amb els peus. Jo demano que sigui pedibus andantibus, com es deia abans en un humorístic llatí macarrònic. Expressem-nos amb moviment, encara que sigui fent una pujada multitudinària a la Pica d'Estats, a Montserrat o al Tibidabo. O bé a l'inrevés, fem una seguda col·lectiva, una fontada immensa, un joiós gigaberenar reivindicatiu que es vegi des del satèl·lit Meteosat. Els heroics CC d'enguany ens hi apuntem ara mateix.