Quatre dones i una bandera

Aterro a Edimburg una mica massa tard, només a temps de veure les escorrialles de la manifestació de la gran lògia d'Orange, els fans de la unió, que s'hi han aplegat per cantar les excel·lències de la gran família de nacions que és el Regne Unit, en paraules de David Cameron. Es dispersen però són prou fàcils d'identificar. Els uneix un color, el taronja, i una bandera, la Union Jack. M'acosto a tres noies que veig estirades a la gespa. Bé, dues dones i una adolescent. Jasmine, Polly i Sussie, se'm presenten. “Descasem després de la passejada”, em diuen, satisfetes. El dia convida a descansar. Calitja, solet, la gespa, molt ben tallada i d'un verd esplendorós. És una catifa. Val la pena estirar-s'hi i olorar-la. El monument a Sir Walter Scott, un escocès que va fer més que molts per la unió amb la seva literatura, ens protegeix i potser també ens vigila.

Les tres dones no em raonen gaire per què són unionistes. Ho són i punt. Les velles glòries de l'imperi? No en trec l'entrellat. L'accent escocès és més dur que a baix, a Londres. Perquè són unionistes però estan molt orgulloses de la seva scottishness. No estan soles en la pugna pel referèndum. Em diuen: “També comptem amb els milers de persones que estàvem aquí, i els milions que dijous votarem no.” Milers? A Edimburg, una manifestació de cinc mil o deu mil persones és multitudinària (la població de la ciutat és de 480.000).

Demano a Polly, Jasmine i Sussie quanta gent hi havia a la mani. “Molta, moltíssima, milers, milers de persones.” Els demano encara si han vist imatges de la V de Barcelona. No. Ni tan sols fotos? “Ni tan sols fotos.” De fet, no fan la pinta de llegir la premsa que les ha publicades, bàsicament el Financial Times i The Guardian. I quant a la televisió, la difusió que se n'ha fet ha estat tan minsa, prou escadussera en mitjans com ara la BBC i Sky News, que sembla lògic que no sàpiguen què és això de la V de la Diagonal i la Gran Via. Per sort, o potser per desgràcia, sí que saben on és Barcelona. “A Espanya.” Esbufego! Començaria una breu lliçó de geografia, política i història, però probablement s'ho prendrien malament. Un estranger tractant d'educar-les. Un altre dia!

Faig una caminada, Princes Street amunt, en direcció a l'hotel. Topo amb una taula d'activistes del sí. Hi parlo. Una dona gran, d'uns cinquanta i escaig anys. Exhibeix un “sí” enorme, i també un parell de cartellets que proclamen que votarà independència per evitar que el seu país prengui part en guerres il·legals. Li dic d'on venim, i li presento la meva col·lega Anna. Barcelona. “Ah, Espanya!” I comença el reguitzell de lamentacions sobre com de malament està Espanya. Ja ni tan sols goso demanar-li si ha sentit a parlar de la V. Conclusió: A Escòcia el sí ha unit molta gent: antibel·licistes, socialistes radicals, nacionalistes de l'SNP. Alguns sabran història, imagino. O llegiran premsa seriosa.

FALTEN 4 DIES