Carrer Lepant, s/n

Yolanda Aguila viu al (meu) carrer. Vaig començar a parlar amb ella fa una setmana (en fa disset que no té casa). Havia viscut en un pis amb altra gent fins que l'Ajuntament hi va fer una inspecció i el propietari –en comptes de fer les renovacions necessàries per aconseguir una nova cèdula d'habitabilitat– els va fer fora a tots. La Yolanda, doncs, és una sense llar novella. De fet, quan li parles, si no fos pel fet que la conversa té lloc en un tros de vorera ocupat per ella i la seva única maleta, no endevinaries pas que no té cap adreça fixa. Malgrat un passat difícil (pren antidepressius) i una salut precària (pateix de fibromiàlgia i calcificació dels ossos), està (molt) bé del cap. Té 45 anys, li agraden les novel·les històriques (ara mateix, per exemple, està llegint Victus) i menja amb regularitat, gràcies a un bar que cada dia li regala els entrepans no venuts (intenta donar els que sobren a altres persones sense sostre de la zona, però la majoria no vol menjar, només beure, en un intent –intueix ella– de matar-se a poc a poc). Ha provat totes les ONG caritatives, però com a molt li ofereixen algun àpat i alguna peça de roba mentre el que necessita, sobretot, és tornar a llogar una habitació, ja que viure al carrer li és especialment incòmode, a causa de les malalties de què pateix. L'última vegada que la vaig veure, plorava de frustració.

Com és que aquesta dona és al carrer, quan costaria tan poc treure-la'n? Si Sánchez-Camacho –que no para de dir que cal afrontar els problemes reals de la gent– es vengués una les seves bosses de cocodril negre, hi hauria prou diners per aconseguir una habitació per a Yolanda Aguila.

En fi, si algú té algun suggeriment, que es posi en contacte amb mi a través d'aquest diari, si us plau. Al cap i a la fi, com que el camí cap a Ítaca serà llarg (Llach i Kavafis dixit) potser no estaria de més passar un moment per l'illa –també ben formosa– d'Icària.