Raons i passions

Diuen que el debat sobre la independència d'Escòcia s'ha mantingut en termes racionals però que aquí s'ha imposat la ineludible emocionalitat meridional. És una d'aquelles frases que s'agraeixen perquè procuren endreçar l'allau d'estímuls que proporciona la coincidència –i les diferències– dels dos processos sobiranistes i sempre va bé ordenar les idees, però no sé si és una frase encertada.

Moltes argumentacions construïdes sobre una racionalitat aparentment gèlida oculten motivacions emocionals i, a la inversa, tesis absolutament racionals es basen en l'emocionalitat per esdevenir més persuasives. Per altra banda, en aquestes terres, no són pocs els que essent més aviat frígids en qüestions essencialistes veuen amb un punt d'entusiasme la possibilitat d'alliberar-se d'Espanya i les seves circumstàncies. I molts catalans que s'han incorporat a l'independentisme perquè ho consideren com una via per avançar en la creació d'un país més just i més solidari i que noten com se'ls eixampla el cor només d'imaginar la possibilitat de desempallegar-se de la dreta més primària i rabiüda d'Europa, i també d'aquella alternativa d'esquerres dèbil i degradada que no sap ni d'on ve ni on va, i de la maledicció d'haver de patir perpètuament per la llengua, i de la premsa matussera i cínica que domina l'atmosfera madrilenya. L'oportunitat de contemplar-ho amb interès d'antropòleg, o d'etòleg, sentint-se fora de perill, sabent que ja no et poden provocar ni una rascadeta, deu proporcionar tants independentistes com a Escòcia, malgrat la derrota, han proporcionat les ganes d'allunyar-se del neoliberalisme de la City i del país de la Thatcher i els seus hereus, conservadors o laboristes.

El Partit Nacional Escocès ha crescut més enllà de les adhesions nacionals, perquè ha abraçat les tesis esquerranoses que va abandonar el laborisme anglès i ha potenciat les polítiques públiques i els serveis d'inspiració socialdemòcrata. Molts escocesos, i molts catalans quan se'ls pregunta, s'emmirallen en el model polític dels països escandinaus. Segurament no tant en l'actual com en el que s'ha idealitzat. Societats del benestar fortes, escasses desigualtats, fiscalitats progressives d'inspiració redistributiva, tot el que la globalització diuen que es va emportar d'Europa, com si parléssim d'un cicló tropical i no una suma de decisions polítiques. I si a aquest pòsit històric que des de la crisi i les misèries actuals s'evoca amb nostàlgia, hi afegim mesures de regeneració i de democràcia participativa, sensibilitat mediambientalista i foment de l'economia cooperativa, ja tenim un programa polític que pot fer peça a moltíssimes criatures d'aquesta banda del món. Un programa que sembla impossible d'impulsar des d'un estat sacsejat per les tensions nacionals i on, tant amb el PSOE com amb el PP, s' ha actuat al servei dels interessos financers i de les grans empreses. La democràcia i la justícia social s'afebleixen a mesura que s'allunyen en l'escala de la representativitat i no hi fa res que t'afavoreixin o no les faldilles prisades de quadres.