De set en set
Moments que t'atrapen
Dimecres passat a la tarda vaig intentar anar a veure Boyhood als cinemes Renoir Floridablanca de Barcelona i, arribant com sempre gairebé tard, em vaig trobar amb un paper penjat a la taquilla que anunciava que no hi havia més entrades per a aquella sessió. Tot i la frustració, me'n vaig alegrar, que la sala estigués plena mentre pensava que tenia una hora per arribar a la sessió de la mateixa pel·lícula que es faria als Verdi. Quan hi vaig arribar faltava un quart d'hora per al començament de la projecció i vaig posar-me a la cua d'una fila llarguíssima, però mantenia l'esperança d'entrar perquè la pel·lícula es faria visible a la sala més gran i encara més: en un espai que encara et fa sentir la sensació que ets en un cine quan vas al cine. Però, quan només tenia davant meu cinc o sis persones, van acabar-se les entrades per a Boyhood. Aleshores la frustració va ser més gran, i més perquè feia temps que no tenia tantes ganes de veure una pel·lícula com aquesta de Richard Linklater. L'endemà, quan vaig saber que s'havien esgotat les entrades en totes les sessions en què Boyhood s'havia projectat en versió original a Barcelona, vaig recuperar una certa alegria cinèfila. D'acord que tal fet havia passat en el dia de l”espectador, cosa que no recordava dels dimecres, però no només contradeia aquella sensació (diria que justificada) que el públic ha abandonat les sales de cinema, sinó que, a més, no havia sigut a propòsit de cap tonteria més o menys espectacular o de cap cognom basc. En fi, no l'havia vist, però me l'imaginava. Va ser el primer dia que vaig arribar a Sant Sebastià, en un festival on cada dia s'omplen totes les sales, que vaig veure, finalment, Boyhood. I la història va acabar meravellosament perquè fins i tot em va agradar més del que havia imaginat: la vida hi flueix a través d'una ficció rodada en dotze setmanes repartides en dotze anys; el temps hi passa i veus com passa pels cossos; no atrapes els moments, sinó que aquests t'atrapen.