La columna
El silenci europeu
Si després de tres manifestacions multitudinàries, un suport parlamentari abassegador a la llei de consultes, un estatut referendat per referèndum i esmolat al Tribunal Constitucional, un acord polític majoritari pel dret a decidir i l'exemple democràtic d'Escòcia, el govern central ni parpelleja, potser és hora de mirar nord enllà. El catalanisme sempre ha begut de les fonts europeistes i la seva vertebració aspirava al reconeixement de les nacions sense estat en el nou marc del club continental. La realitat no podia ser més decebedora. A l'Europa actual, una caterva on abunden els buròcrates ben pagats, amb pensions generoses, alguns fins i tot en paradisos fiscals, i amb nombrosos exemples de corrupció, l' imperatiu dels governs estatals ha avortat d'arrel el reconeixement de les regions/nacions reduint-les a la misèria d'un comitè vergonyant sense suc ni bruc. L'esperança que l'Europa democràtica i lliure rescatés realitats culturals i polítiques com la de Catalunya, de moment, s'ha desfet en l'imaginari de les utopies.
Però, malgrat això, Catalunya, a través d'Espanya, segueix formant part del club i paga la part que li pertoca per mantenir unes institucions que també la representen. Per això és especialment sagnant que dirigents europeus es rentin les mans com Pilats cada cop que els plantegen casos com el català. Sense entrar en quina hauria de ser la posició política que adoptessin, sembla clar que no n'hi ha prou amb la declaració d'un portaveu de tercera o una tocada de violí a la porta de la comissió per esbandir una realitat molt més complexa. Algunes de les demostracions més massives que hi ha hagut mai al continent en favor de votar o la resposta immòbil de l'Estat basada en la Constitució que segons la seva interpretació no ho permet, exigeixen un pronunciament formal i clar d'Europa, lluny de les ambigüitats alambinades a què ens tenen acostumats des de Brussel·les. Aclarir si, tal com es diu, un hipotètic nou país independent quedaria condemnat a vagar entre tenebres, sense l'empara del mercat europeu, expulsat del sistema monetari i condemnat a l'autarquia. I quin és el full de ruta per a processos com el català, si és que n'hi ha, és el mínim que es podria esperar de les institucions continentals. Tot apunta que seguiran fent-se l'orni emparant-se en l'eufemisme que “és un afer intern”. Però que es treguin la son de les orelles perquè tard o d'hora s'hauran de mullar.