Ruiz-Gallardón

Desgasta més estar a l'oposició que no pas al poder, deia Giulio Andreotti, que havia manat sempre. Després de més de quaranta anys amb càrrecs, el polític Italià i democratacristià hi va afegir: “Quina llàstima que hagi de plegar. Ara que he vist allò que s'ha de fer”... Quelcom així li ha passat a l'Alberto Ruiz-Gallardón.

El seu pare, de dretes i demòcrata –Franco l'havia empresonat–, havia preparat el seu fill per estar socialment i políticament a dalt de tot. Jurista, fiscal, president de la comunitat de Madrid, alcalde de la villa y corte, ministre de Justícia. En moments determinats, al Partit Popular era visualitzat com una figura emergent per preparar-lo de candidat a la presidència del govern.

Des de sempre s'havia deixat estimar i competia políticament amb els seus adversaris. Sovint un maldecap per a Aznar i per a Rajoy. El gendre perfecte de moltes mares conservadores de Madrid, tot i que la seva sogra era la senyora de l'exministre franquista Utrera Molina, un personatge franquista pertanyent al nacionalcatolicisme que pocs dies abans de casar la seva filla amb Ruiz-Gallardón els va advertir: “En aquesta família les dones són casades, solteres o vídues.” És a dir, no admetia ni divorciades, ni lesbianes, ni ajuntades, ni res... Mira per on que el seu gendre, “l'espia del PSOE”, com sovint li deien els més conservadors del Partit Popular, després de més de trenta anys de l'advertiment, hi afegia que tampoc volia dones espanyoles que avortessin.

En un país en què dimiteix poca gent, la dimissió com a ministre de Justícia de Ruiz-Gallardón l'honora. Es va equivocar, va dir ell mateix, quan el govern espanyol va rectificar i va retirar la seva llei després del fort clam social que hi havia en contra.

La dimissió de Ruiz-Gallardon mostra allò que els passa als polítics emergents, als Poulidor, el ciclista francès que volia i que mai va arribar a guanyar el Tour de França. Sempre acabava amb la llengua fora i era el segon classificat. Ben segur que fora de la política Gallardón pensarà: “Quina llàstima. Ara que havia vist el que s'havia de fer”...