La columna
Mentides piadoses
amb segons quins documentals, per molt de moda que poguessin ser
El 2004, el director Morgan Spurlock va fer un documental –Super Size Me– en què, durant 30 dies, només va menjar productes de la cadena McDonald's, amb uns resultats aparentment devastadors pel que feia a la seva salut. Spurlock va guanyar el premi del gran jurat al festival Sundance i Super Size Me es va convertir en el 18è documental més taquiller de la història del cinema. A Catalunya, va fer
furor.
A mi també em va impressionar molt, fins que el dissenyador de webs Nacho Planas em va advertir fa poc que el que s'hi explica no és del tot cert. El primer que havia fet sonar l'alarma era el comediant i escriptor nord-americà Tom Naughton, que va fer una anàlisi, caloria per caloria, del règim macdonaldià de Spurlock: les xifres d'aquest no quallaven, atès que era impossible d'arribar a la xifra de 5.000 calories per dia amb els àpats que Spurlock deia que consumia diàriament a McDonald's. El 2006, la universitat sueca de Linköping va decidir fer un experiment més rigorós, tot obligant set estudiants a menjar ni més ni menys que 6.000 calories per dia a McDonald's. Aquests conills d'índies acadèmics no van detectar cap ni un dels símptomes (depressió, problemes de fetge...) que Spurlock assegurava que havia patit.
Es veu, doncs, que cal anar amb compte amb segons quins documentals, per molt de moda que poguessin ser. (Fins i tot al mític Searching for Sugarman, no tot és el que sembla: el cantautor protagonista, aparentment oblidat arreu del món fora de Sud-àfrica –segons el film– havia fet gires d'èxit a Austràlia a partir dels anys 70 i diversos cantants angloamericans ja havien versionat les seves cançons). Pel que fa a Morgan Spurlock, el seu últim film (This Is Us, 2013) és un documental sobre els nois de One Direction, la música dels quals és tan o menys apassionant com una hamburguesa de McDonald's; i va
dirigida a exactament el mateix públic.