El meu dia de l'Alzheimer

Passar de l'estadística a la vida vol dir llegir al diari que “L'Alzheimer serà la plaga del segle XXI” i adonar-te que la persona que ha tingut cura de tu tota la vida i que sempre ho tenia tot a punt i a l'hora comença a presentar petites fugues en la memòria, oblits aparentment suaus (perdre sovint les claus, deixar-se el moneder...) que en aquesta fase inicial de la malaltia encara dissimulen el seu poder devastador. Passar de la pàl·lida sospita a la confirmació que la persona que sempre ha tingut cura de tu pot haver iniciat un procés de demència que l'esborrarà cruelment a poc a poc o més de pressa, significa passejar pels camps del sud d'Anglaterra després d'una tarda de pluja i rebre una trucada d'aquesta persona felicitant-te per un aniversari que no compleixes. Sentir una nuesa essencial significa acompanyar la persona que ha tingut cura de tu tota la vida mentre ella es troba en aquell trànsit de clarividència tan terrible, en què el malalt d'Alzheimer sap que està malalt d'Alzheimer, en què la consciència encara li permet adonar-se de la pèrdua de consciència. Passar de les proclames sanitàries (“La detecció precoç de l'Alzheimer és molt important!”) a una realitat decebedora significa acudir a un eminent-equip-de-neuròlegs i adonar-te que aquest equip no fa cap exploració amb profunditat i ni tan sols demana un TAC del cervell de la persona que ha tingut cura de tu tota la vida. Tu veus com aquesta persona va fonent-se dia a dia i ja no es pot valdre per ella mateixa, però sents que l'equip-eminent et diu: “Torni d'aquí a sis mesos. Després ja estarem en condicions de fer un diagnòstic més fiable.” I et dius: per això no calia ser eminent. Jo mateix podia haver fet un diagnòstic a sis mesos vista: una detecció (ja gens precoç) de l'Alzheimer galopant que s'havia apoderat de la persona que va tenir cura de mi tota la vida.