No són de ningú

Si jo hagués estat al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, també hauria aplaudit el pregó que va obrir les festes de la Mercè. Però segurament m'hauria sentit incòmode quan la veterana activista Núria Gispert va explicar la seva experiència amb la Barcelona “dels més febles, dels més desfavorits, dels que estan al costat del precipici, a les clavegueres de la ciutat”. Per la seva implicació en molts moviments socials de base i per haver estat presidenta de Càritas, la pregonera va ser la veu de l'altra ciutat, la que no s'asseurà mai sota les aranyes que pengen del noble sostre gòtic del Saló de Cent. Sense rabejar-se en les cruors de la realitat, Gispert va parlar amb veu dolça, però amb molta fermesa en la denúncia de les injustícies i en l'esperança d'un món millor.

D'això ja fa uns quants dies, periodísticament és un assumpte caducadíssim, però hi penso cada vegada que es mor un altre germà de Sant Joan de Déu infectat pel virus de l'Ebola. O un altre cooperant de qualsevol lloc del món que conviu amb la pesta, no ja amb el risc de jugar-se la vida, sinó el convenciment de donar-la. Aquests flaixos d'actualitat inserits en els telenotícies provoquen la mateixa torbació de qui escolta la veu dels desheretats al cor de la ciutat rica i lluminosa. Com aquestes maniobres caríssimes i sofisticades per evacuar tan sols els compatriotes i que ofenen el sentiment humanitari. Qui pot muntar grans dispositius per una sola persona, no pot desplegar també una infraestructura i una ajuda sanitària decidida allà, on més es necessita?

A Barcelona han reviscolat les grans bosses de marginació entre els immigrants com les que hi va haver fa cinquanta o noranta anys. L'Àfrica de l'Ebola és avui el retrat de l'abandonament dels més desemparats a la seva sort. En tots dos casos es manté una distància asèptica amb la lletjor. Per un motiu ben simple: no són dels nostres.