Escòcia i les qüestions socials
Deu dies després del referèndum per la independència d'Escòcia pot semblar que la victòria dels unionistes per deu punts de diferència ha deixat arxivada la qüestió per un cert temps. Certament, han de passar moltes coses perquè es torni a celebrar una consulta directa i pactada entre Londres i Edimburg per decidir un futur polític alternatiu del Regne d'Escòcia. Però el debat seguirà durant molts mesos i anys. Primer, per comprovar si les promeses fetes de pressa i corrents pels tres partits britànics que dominen el Parlament de Westminster es compliran o no. David Cameron es va passejar desesperadament per Escòcia des que una enquesta donava la probabilitat que la independència guanyés el 18 de setembre. Els conservadors són unionistes i amb una representació escocesa molt minsa a la Cambra dels Comuns. En aquesta legislatura, només hi ha un conservador escocès a Londres. A l'anterior no n'hi havia cap. Cameron trepitjava territori hostil, però malgrat tot es va traslladar a Escòcia per prometre una sèrie de beneficis si decidien quedar-se al Regne Unit. Per què feia aquest gest? Perquè si el sí guanyava, el seu lloc com a primer ministre perillava fins al punt que els seus, els mateixos conservadors, l'haurien fet fora. És freqüent al Regne Unit que els primers ministres siguin foragitats del poder pels seus coreligionaris. Thatcher i Blair en podrien donar testimoni.
Escòcia era igualment important per als laboristes, que encara tenen una representació significativa al regne del nord on competeixen directament amb els nacionalistes de l'SNP. Gordon Brown, escocès i l'últim exprimer ministre laborista, es va arremangar l'última setmana i va ser un factor determinant en la victòria de l'unionisme. Els liberaldemòcrates hi van acudir igualment, però la seva força política en el conjunt del Regne Unit ha minvat considerablement fins al punt que, avui, les seves perspectives electorals no els permetrien estar al govern en coalició amb els conservadors.
La victòria del No ha preservat la unitat britànica. Però els canvis que comportarà en la seva organització territorial no estaven previstos. Cameron haurà de fer front a la progressiva pujada d'un partit antieuropeista, com UKIP, que va triomfar a les eleccions europees amb uns postulats contraris a tot el que significa Brussel·les. El Regne Unit va cedir algunes competències a Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord en temps de Tony Blair. Però el sistema polític està centralitzat a Westminster i al govern de Londres. El referèndum escocès obligarà els governs britànics a obrir un procés federal o descentralitzador que li costarà molt car al partit conservador i a l'estructura del poder que es gestiona des de Londres.
S'atansen temps dE gran complexitat arreu d'Europa. Un editorial del New York Times deia la setmana passada que el referèndum escocès era la demostració de la fallida de les elits a gestionar els interessos dels governats. Hi ha una interpretació principal de la pujada de l'independentisme a Escòcia, que va aconseguir el 45% dels vots tot i que va quedar a deu punts dels guanyadors. Però el comportament de l'electorat escocès no es va moure només en els àmbits del sobiranisme sinó de la crisi. Per enfortir aquesta teoria cal remarcar que el 30% dels votants laboristes escocesos van passar-se a l'independentisme i que aquesta bossa de vots venia de la gran ciutat de Glasgow i d'altres tres demarcacions on la pobresa és més estesa i endèmica. La gent gran va inclinar la balança a favor del no. També una majoria de dones. La por de perdre les garanties del contracte social amb el Regne Unit.
Alhora, l'independentisme s'ha mostrat satisfet. Sap que no es podrà repetir un referèndum en un temps prudencial. Però espera que el govern de Cameron compleixi les promeses fetes en l'última setmana. Si no és així rebrotarà amb nova força el sentiment contrari a Londres. L'SNP ha augmentat 35.000 nous membres en els cinc dies següents al referèndum. Els Verds escocesos han triplicat la seva militància i les Dones per la Independència han pujat el 50% la seva militància. La participació i l'activisme han augmentat a favor de l'independentisme. Potser és tard. Però la causa de la sobirania no serà l'única que vertebri la política escocesa en els propers temps. Es tindrà molt present el contracte social i les desigualtats que es produeixen en un país que té molts recursos però que és el més empobrit del Regne Unit. Les desigualtats també han contribuït a l'extraordinària pujada de l'independentisme escocès que, tanmateix, ha quedat curt.
