Els silencis enyorats

Dijous, a Llagostera, l'escriptora mataronina Assumpta Montellà va presentar El silenci dels telers, el llibre on recull el testimoni de 21 dones que van treballar i van viure a les colònies tèxtils catalanes durant el segle passat. El seu va ser un relat fluid de a penes una hora evocant vides petites i dignes, d'uns temps estranyament llunyans, que el públic que omplia la sala va seguir amb la respiració suspesa i l'ànima tombant de la tendresa a la indignació i d'aquella tristesa melancòlica que deixa un nus a la gola als somriures que, quan es contempla des d'una certa distància, provoca l'aliança entre la desesperació i la ingenuïtat. Ens va parlar dels tres silencis de les dones que havia entrevistat. Del silenci que havien de mantenir durant llargues jornades de treball sota la remor dels telers i de la sordesa que va acabar per afectar la majoria; del silenci de dona i treballadora quan aquesta era la condició perfecta per esdevenir invisible i del silenci definitiu que va deixar el tancament de les colònies que, transformat en nostàlgia, ressonava en pràcticament tots els testimonis. Ens va dir que abans de començar les entrevistes els recitava el poema Elionor de Miquel Martí i Pol i s'interessava per les evocacions d'aquell “sí, senyor” i “bones tardes” de la nena de catorze anys que havia entrat a la fàbrica, i per les ganes de plorar i per la grisor de la vida de les dones condemnades a girar pels solcs més humils de la roda del temps. Elles li explicaven que, a la colònia, també començaven a treballar quan encara eren unes nenes i que el primer dia a la feina s'havien de tallar les trenes. I li parlaven de petites i grans solidaritats i d'aquell univers tancat, sense horitzons, amb treballadors, cases, botigues, mestres i capellans que tenien un sol amo, i una sola direcció moral, i una lògica productiva que era el déu superior, però que, malgrat tot, recordaven amb dolçor i enyorança. El món de les colònies tèxtils, va dir-nos l'Assumpta, estava tan lligat a la seva pròpia història, tan travat amb la seva vida, que els resultava impossible maleir-lo fins i tot quan n'evidenciaven les humiliacions i les injustícies. No cal esmentar les febleses de la condició humana, ni cap trista naturalesa de criatura gregària i submisa, ni invocar psicologies afectades per alguna cosa similar a la síndrome d'Estocolm. Podem esdevenir servils i resignats però també contenim l'ambició de plenitud i de llibertat. De fet, és fàcil entendre com ens poden complaure les relacions humiliants i injustes quan es prové de misèries més fondes, i en va ser una prova eloqüent el col·loqui que va tancar la presentació del llibre; la visió complaent d'aquell univers que hi va predominar acarant-ho a les incerteses, submissions i explotacions actuals i al tràgic model de globalització que s'ha imposat a la industria tèxtil. La qual cosa no afegeix ni un gram de dignitat a les colònies tèxtils però sí que explica molt bé fins a quin punt el nostre és un temps de regressió i fracàs.