la crònica
Es veia venir
Duran ha parlat moltíssim i en realitat no ha fet res
Que no em diguin que no s'havia anunciat que passaria: el 9-N ens quedarem pràcticament sols a l'hora de votar, si és que arribem a fer-ho. Els idealismes dels partits, de dreta, centre o esquerra, la seva posició política, els seus idearis i el resultat de la mixtura, la seva actuació, no tenen res a veure amb la lògica, el sentit comú i la raó. Llavors faran mans i mànigues perquè no hi hagi votació. A tots els és molt més còmode.
Els Miquel Iceta i Àngel Ros, amb la cua entre cames, van dient i fent frases sense sentit per passar dies sense definir-se i el cop, en fer-ho, sigui menys agressiu. En Mas, a hores d'ara, estic segur que té pensaments sinistres i sols ERC li resta fidel –ei!–, sembla. Ja han començat
a demanar llocs extres en els possibles futurs governs.
“Si en Mas, esgotat, desanimat, es retirava, nosaltres hem d'accedir a la presidència”, diuen. No semblen estar escarmentats de l'última vegada. Tots els polítics porten un reiet al cos.
D'altra banda, Josep Antoni Duran i Lleida, en dimitir fa poc del seu càrrec a CiU, va deixar ben clar amb la seva actitud que “volia mans lliures per poder actuar atacant a qui sigui”. Hom pensa que entre els “qui sigui” pot haver-hi el grup que l'ha suportat anys i panys, aguantat impertinències i falses genialitats i, tot i així, l'ha fet més o menys candidat a líder. El seu salt a la cresta és difícil, però no impossible. Té opcions,
La gent gran i ferma del seu partit, Unió Democràtica de Catalunya, deuen passar-ho molt malament. La veritat és que en queden pocs, molts d'ells xacrosos, però amb la convicció que la democràcia cristiana, per ella sola, no pot subsistir. L'actual sant pare, lentament, va deixant anar
peces soltes d'un nou guió per a l'Església. Em fa que difícilment hi tindrà cabuda el suport d'un partit polític, si es tracta d'universalitzar-la degudament. No ho acaba d'aclarir, però insinua que les idees partidistes s'haurien de separar dels dogmes cristians. Dit d'altra manera: no s'ha de poder pecar políticament sabent que hom resta perdonat per endavant. És una filosofia errònia i aberrant. Està tot per veure, encara que avança escaló a escaló. Els grans interessos de l'Església estan en joc. Vistes les coses cruament, Duran, que ha parlat moltíssim i fer, en realitat no ha fet res, sols pot esperar un cardenalat laic, una taula i una cadira en un despatx sense finestres de les golfes del Vaticà.
Ahir al matí, Mas, imparable, signà el decret de convocatòria de la consulta del 9 de novembre. Demà Rajoy ha convocat consell de ministres extraordinari per presentar recurs contra la llei de consultes i el decret de convocatòria. És complicada, la qüestió, tot plegat per saber si som majoria els que quan toqui –si toca– donarem suport a la sobirania i la, ai!, costosa independència. Si la democràcia fos efectiva –no dic perfecta– els problemes no existirien. Ara és una tieta soltera, vella, rica i capritxosa, amb destí desconegut.
