Desigualtats fiscals
un impost de societats molt inferior al general
L'economista francès Piketty ha llançat un crit d'alarma sobre les creixents desigualtats en les societats democràtiques desenvolupades. I subratllo el caràcter democràtic, ja que totes les dictadures o semidictadures, a l'estil de Rússia, generen una societat en la qual hi ha una petita franja de la població que disposa de recursos per anar a estiuejar a la Costa Brava i comprar articles de luxe, mentre que la majoria s'han de quedar a casa i sopar amb les sobres del dinar.
Aquestes desigualtats en règims democràtics no són inevitables, ni de bon tros. Són el resultat de polítiques econòmiques conservadores, que Piketty identifica amb personatges com Reagan als Estats Units o Thatcher a la Gran Bretanya. Un dels punts generador de desigualtats i que està avui en discussió és que les grans fortunes reben una pressió fiscal menor que les altres. M'explicaré. El règim fiscal ordinari de cada estat s'aplica al 95% de la població. És clar que hi ha una economia submergida, que no factura amb IVA i que amaga una part dels seus ingressos sota una rajola, però la majoria de ciutadans paga el que ha de pagar, perquè no pot fer altra cosa. Les grans fortunes tenen una altra estratègia. Poden contractar fiscalistes, que cobren unes minutes considerables, per tal que estudiïn com pagar
menys a Hisenda. Em refereixo a procediments legals, que no estan a l'abast ni de les petites i mitjanes empreses, ni dels patrimonis petits o mitjans. Les grans fortunes poden crear una SICAV, una societat d'inversió de capital variable, que paga un impost de societats molt inferior al general i a la qual es poden traspassar les accions de l'empresa. Les SICAV han de tenir molts socis, però es fàcil per a les grans fortunes aplegar-hi tots els membres de la família i uns quants amics de confiança. Els titulars han de
pagar als fiscalistes que creen i gestionen aquelles empreses, però la seva minuta compensa sobradament la menor pressió fiscal. Tenen SICAV cognoms tan coneguts com els Andik –Mango–, Molins –ciments–, Daurella –Coca-Cola–, Uriach –productes farmacèutics–, Ferrero –Colacao–, Carulla –Gallina Blanca–, Palatchi –Pronovias– i moltes més persones, carregades de diners, rebuts en herència, perfectament desconeguts del món econòmic.
Un altre sistema per reduir la pressió fiscal és utilitzar la xarxa internacional. Hi ha alguns centenars de multinacionals de butxaca a Catalunya. Ningú sap exactament el seu nivell de vendes perquè poden tenir una dotzena o més de societats filials per aquests mons de Déu, amb els actius propietat d'una societat holandesa, controlada per una de suïssa, que depèn dels propietaris catalans. Tot molt legal aquí, a Suïssa i a Holanda, però poc transparent.
Resultat: vostè i jo paguem 40 o 50 euros per cada 100 que en guanyem. Les grans fortunes, 40.000 euros per cada 200.000 que en guanyen. Les desigualtats augmenten.