Opinió

la crònica

Tenim alumnes emmarats?

Quan jo feia primària, els nens anàvem amb els nens, amb un mestre, i les nenes amb les nenes, amb una mestra. Era llei natural. Només algun poblet amagat a la muntanya i poc habitat tenia una escola mixta, sempre portada per una senyoreta, no fos cas. No us sabria pas dir si aquella separació per gèneres ens va traumatitzar gaire. Probablement devia dificultar la socialització normal d'alguns –i penso en aquells que no teníem germans de l'altre sexe–, però què hi voleu fer? Les normes en aquesta mena de coses les dictava, més que la pedagogia, la moral cristianovetònica imperant. Un dels resultats estadístics d'aquella política era que hi devia haver gairebé el mateix nombre de mestres home que mestres dona. Aquí permeteu que expressi la meva perplexitat. Cap als anys 50, a la Normal de Girona hi estudiaven, separats per sexes naturalment, més d'un centenar de noies i només una dotzena de nois, si fa no fa. Llavors, com es podien cobrir les places masculines?

Superat el nacionalcatolicisme, democratitzades les
estructures socials del país, nens i nenes formaren a les aules la família natural que s'havia intentat amagar tants anys –amb alguna excepció de l'integrisme inevitable en alguns centres de pagament–. Si més no, l'escola pública ens feia iguals.

Però les lleis del mercat laboral actuen de forma ineluctable. Si la carrera de magisteri atrau moltes candidates i pocs candidats, a la llarga o a la curta, la major part de professorat que atendrà els nostres infants serà femení. Si coneixeu de prop alguna escola em donareu la raó. De tres a dotze anys, els nostres alumnes són educats majoritàriament per senyoretes. Per no ferir cap susceptibilitat, he mirat estadístiques d'Andalusia. A l'escola pública, 72% de dones i 28% d'homes; a la privada, 77% i 23%. En canvi, les xifres s'equilibren al voltant del 50 per cent, als instituts. A casa nostra les xifres són similars.

És bo això?, és dolent? És el resultat d'una decisió pedagògica meditada? Resulta inevitable? És una situació
reversible? He de creure que els responsables de les polítiques educatives del país s‘han fet aquestes preguntes. I els sindicats, què hi diuen? Els partits de dreta, que tant defensaven la separació a les aules, com afronten el problema? I les esquerres, tan sensibles a qualsevol mena de discriminació, callen? Perquè tenir sempre de professor, fins als dotze anys, un home o una dona no és pas igual. Els mestres són la representació, la continuació, potser la
sublimació dels pares. I jo diria que pot ajudar més que el nen se senti acomboiat per pares i mares en el seu procés de desenvolupament personal i intel·lectual que no pas anar-los criant emmarats fins a l'adolescència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.