L'enemic d'ara

En diuen “Estat Islàmic” tot i que de fet no és cap de les dues coses. És el nou enemic que li ha sortit a Occident, hereu del llegat del difunt Ossama Bin Laden i de la xarxa Al-Qaida, desacreditada pel seu pobre paper a Líbia i a d'altres indrets de la mal anomenada “primavera àrab”.

El nom d'estat li ve a l'Estat Islàmic dels seus guanys territorials a l'Iraq i a Síria, països que intenta conquerir per bastir una mena de califat contemporani que aglutini tots els moviments radicals antioccidentals del món islàmic. L'adjectiu islàmic es deu al fet que reuneix tots els moviments del radicalisme sunnita d'inspiració salafista.

L'Estat Islàmic practica el gihad, la “guerra santa”, que no es mesura en hores ni en dies, com els conflictes occidentals, sinó en anys i potser en segles. Això el fa un adversari particularment difícil de batre. Té temps, malgrat la seva primitiva maquinària militar. De moment, l'estratègia de la coalició occidental és l'única alternativa realista: rastrejar i destruir les seves fonts de finançament i els seus subministradors d'armes. Per això serveixen els bombardejos de les refineries de petroli que ja ha capturat. Faltarà trencar les seves fonts d'armament, possiblement procedents del mateix món àrab que sembla cooperar amb Occident.

Hi ha qui diu que l'Estat Islàmic és una conseqüència del colonialisme occidental. Ho va dir el president iranià en l'assemblea general de l'ONU. No li manca raó, però això no explica del tot la seva puixança. Occident s'ha trobat amb un enemic difícil, i per superar-lo caldrà temps i, sobretot, perseverança.