Seguim el viatge
el repte de vèncer,
d'aconseguir-ho tot,
de superar límits
i batre rècords
És totalment irrenunciable fer el camí, és totalment imprescindible tirar endavant, perquè som amos de les nostres decisions, de la nostra capacitat, de fer el que creiem, de realitzar els nostres somnis, si més no d'intentar-ho amb totes les nostres forces. Som nosaltres, cadascú de nosaltres i la motxilla ben plena d'esperances el que ens empeny cap a l'impossible, cap al que desitjàvem tant. I sí, a vegades sembla que el camí només té sentit fer-lo amb algú, algú que en aquell moment, en aquella etapa és bàsic, però el temps ens ajuda a entendre que els únics imprescindibles som nosaltres, nosaltres i les nostres esperances que volem atènyer. Nosaltres i els compromisos que hem fet nostres, al capdavall una part més de la nostra personalitat. Nosaltres, res més que nosaltres i la nostra empenta i determinació, tot el coratge i tota la fermesa.
Aquell que ens havia de salvar no era, segurament, res més que un estel fugaç, una llum que ens assenyalava el camí, però no, no ens podia il·luminar el futur, perquè aquesta llum la porta cadascú dins seu i només depèn d'ell encendre-la. Tots tenim incerteses i ens sembla que el món serà inviable sense aquella persona que ens ha de salvar, que ens ajudarà, però sol passar que totes les il·lusions dipositades en aquell que ens imaginàvem genial, necessari, absolutament important, es desfan, per algunes decepcions, perquè tard o d'hora tots obrim els ulls i veiem la realitat de forma neta i percebem que el destí és a les mans de cadascú. I és que quan mires fit a fit la persona que havia de dur-te allà on volies, al cap d'un temps, d'uns anys, t'adones que potser necessitaves una crossa, una ajuda per fer aquest cim metafòric, però ara, quan ja camines amb fermesa i tens ganes de córrer, veus clarament que no, que potser allò destacable no era aquella persona que t'ha decebut, sinó que el problema era dins teu i ja l'has solucionat. Ara, ara has de seguir el viatge després de la lliçó apresa.
Hem de fer-ho, hem de caminar endavant, deixar enrere la por, fer-ne via i anar a totes, perquè quan un ho té tot a punt, esperar és un contrasentit. És així, hem nascut per intentar-ho, tenim el repte de vèncer, d'aconseguir-ho tot, de superar límits i batre rècords, d'abandonar la zona de confort, de fugir de la gàbia i guanyar la nostra vida, la que volem tenir, la que ens agradaria tenir, la que tindrem si lluitem i si lluitem amb enginy i una dosi de bona sort, tindrem. Seguim el viatge, va, no fallem que el vaixell no pot esperar més. Seguim el viatge que la vida, la de les persones, la dels projectes, la dels pobles, són quatre dies i cal aprofitar cada espurna de futur i ens hi hem d'aferrar. Seguim amb un somriure als llavis, amb alegria, seguim amb entusiasme. Seguim el viatge i acabem-lo d'una vegada i fem-ne de nous. Quines ganes tenim de fer un nou viatge, oi? Quines ganes tenim de proposar-nos nous reptes, tornar-nos a engrescar, fer pinya, convènce'ns, lluitar amb totes les forces com ho fem actualment... Primer, hem de seguir el viatge, seguim que seguirem fent-ne de nous si acabem aquest camí. No ens n'oblidem, cada dia és el millor dia, sempre és un bon moment d'anar-hi, així que no dubtem ni un segon, que ara és l'hora, ara s'atansa l'instant decisiu, el de la veritat i ho hem de tenir tot a punt per abraçar allò que fa tants anys que cerquem.