El lector ho és tot

Algun lector m'ha comentat que el diari hauria d'agrair solemnement al president del govern espanyol la facilitat amb què diàriament ajuda a augmentar el nombre d'independentistes a Catalunya. Gairebé la meitat dels nous els ha fet ell. M'ho diuen amb sorna, però tenen raó. Ho fan tan malament que em sembla que ja podem parlar de més del 80%. I en Millo també hi ha posat la seva part denunciant els parlamentaris. El que ha creat més indignació, i també m'ho han comentat alguns lectors, és la poca seriositat del Tribunal Constitucional. Quan el govern espanyol parla de les seves decisions ho fa amb un to inequívoc que estan tots comprats. Encara que fos per dignitat de la institució, haurien d'haver dit que s'ho han de mirar bé i decidiran en justícia, que per això els paguem. Però sembla que no, són uns simples actors del govern i fan el que els diuen. El diari això ho ha de seguir i ho fa de ben a prop per denunciar aquesta subjectivitat de la justícia. Prou ens agradaria saber que el poder judicial és independent i que ens garanteix els nostres drets. Però de moment... Tenim tema per temps i és bo que el diari hi jugui fort. Hem d'esperar que el PP ho pagui molt car i que ben aviat deixi de fer-nos quedar malament ja no sols a casa nostra sinó també a Europa i al món. És ben trist, però ja no se'ls creu ningú.

I entrem ara en un tema que de tant en tant arriba a aquest defensor i del qual sempre és bo tornar-ne a parlar per anar aclarint coses. He rebut dos correus electrònics de dos lectors que han escrit cartes a El Lector Escriu i no estan satisfets de com s'ha fet des de la redacció. Parlem-ne. En un correu, el lector es queixava que havia escrit una carta i que no s'havia publicat. Ho hem comprovat i podem dir que va sortir en el diari del dia 21 de setembre, pocs dies després d'haver-me enviat el correu. Per sort, són molts els lectors que volen dir-hi la seva, ja sigui sobre un tema que és al carrer o sobre algun escrit o alguna notícia que ha sortit al diari. Això fa que, tot i que Déu n'hi do l'espai que es dedica a les cartes, calgui fer una mica de cua. Si no va contra “les lleis i els bons costums”, que diríem amb termes d'altres temps, es procura publicar-les, si el volum de cartes rebudes ho permet. Com em comenten els responsables de la secció, es procura que quan es rep alguna carta que fa referència a un tema del qual s'acaba de parlar al diari es publiqui gairebé immediatament. Però això no sempre és possible, ja que hi ha altres cartes també urgents que tenen preferència. Recordeu que precisament fa quinze dies parlàvem d'un article d'en Joan Gala pensat per sortir l'11 de setembre i no va ser possible. Pel que fa a les cartes, em diuen, s'intenta mantenir l'ordre de rebuda, amb totes les excepcions que calguin en benefici de l'actualitat, que és el més important en un diari.

I parlem d'una altra carta que toca també un tema que s'ha de tenir en compte. Un lector, que diu que l'escrit és privat i, per tant, no en dono el nom, es queixa que si les cartes són massa llargues i ultrapassen els espais que es diuen en les normes que es publiquen en la secció corresponent el diari talli el text. En parlo amb la gent de la secció i em diuen que la cosa no va ben bé així. Quan el text és massa llarg s'intenta comunicar amb l'autor i se li demana que l'escurci d'acord amb els espais que es demanen. Si el lector ho deixa en mans de la redacció, aquesta ho fa intentant ser el màxim de fidel a l'esperit de la carta. Deixeu-me dir com a professional de la informació que aquesta no és una tasca gens fàcil. A mi m'ha passat que quan he tingut acabat un escrit me les veig negres per ajustar-lo al nombre d'espais demanats. A vegades, si ho havia de tocar molt, he preferit tornar-lo a fer.

El lector del qual parlo es refereix també a un altre tema que moltes vegades porta polèmica, el de la correcció del text. En un diari, ara i sempre, els textos passen per les mans d'un corrector. No pas per gust, us ho asseguro, perquè és una despesa que el diari estaria molt content de no haver-la de mantenir. Quan els diaris s'escrivien en castellà, durant tota l'època de la dictadura, també els textos passaven per correcció i això que, com que només sabíem una llengua, era fàcil escriure bé els textos. Ara, gràcies a Déu, el català ja l'escrivim millor i alguns gairebé a la perfecció. Però tot i així sempre es pot escapar algun error. Sempre hi veuen més quatre ulls que dos. I això a algun lector no li agrada. Recordo que quan em dedicava a editar revistes havia hagut d'aguantar gent que em demanava que es publiqués un article exactament com me l'enviaven. Déu meu, si arribo a fer-ho. Normalment els que demanen això, amb excepcions, són els que escriuen més malament. Pensar que el corrector fa el que vol en un text és una ofensa a la professionalitat. Sempre pot passar que no s'hagi interpretat exactament la intenció de l'autor, però normalment no ocorre. Crec que hem d'agrair que els nostres escrits passin pels ulls d'un altre. En el 99% dels casos sortiran millorats. No crec que jo sigui dels que escriuen més malament el català, amb tot, benvingut el corrector que m'hi dóna un cop d'ull. Segur que hi surto guanyant.