La revolta del somriure

Pres d'un impuls zen de valorar “la grandària de les coses petites” i “la importància cabdal dels fets aparentment insignificants” em crida molt l'atenció que a Artur Mas se li retregui el seu “somriure permanent”, i que alguns encara sostinguin que la via catalana del 2013 va ser inflada artificialment gràcies a la presència de “vaques [sic] i gegants de cartró”. Encara empès per aquesta espiral minimalista em sorprèn que Javier Marías malbarati el seu temps creatiu per escriure un article de baixíssim voltatge en què la capacitat sísmica d'un intel·lectual desbordat només abasta per blasmar Carme Forcadell tot presentant-la com una especie de monja a la vez mandona y presumida, elevada a la categoría de madre de la patria pese a su inmensa capacidad de soltar sandeces. També em sorprèn que l'admirat Javier Cercas, per intentar provar el fons irracional del sobiranisme, compari l'independentisme amb l'enamorament: A estas alturas el independentismo (...) ya es sólo un acto de fe (como enamorarse...). No entendre que les vaques que volen decidir i que els gegants amb peus de fang (humans) que van participar a la via del 2013 són una sanitosa contribució surrealista a un procés de radicalitat democràtica molt seriós, no entendre això... significa haver perdut l'humor i la justa mesura d'una vida que necessita divertir-se amb vinyetes excèntriques. Reprotxar a Mas el seu somriure significa no haver entès la voluntat de fer política sota unes altres formes que també són contingut. Forcadell és una monja? A l'ateu Sartre em remeto: “El llenguatge civil és subsidiari de la religió.” Intentar rebaixar l'independentisme a un suposat credo quia absurdum tot comparant-lo amb l'enamorament és oblidar que no hi ha res tan venturosament humà i important com l'enamorament; és oblidar unes paraules de Carles Riba, imbatibles: “Senten els pensaments, pensen els sentiments.”