Els colors del groc

La campanya pel sí ens ha portat a fer coses que mai hauríem imaginat. Vam creuar mig país per agafar-nos de les mans, vam fer de píxel en un mosaic gegant, hem omplert –amb el paraigua a la mà– les places d'arreu del país, ens hem fet experts en balances i dèficit fiscal, i ens sabem de memòria la composició i els procediments del Tribunal Constitucional. Però mai, mai, no ens hauríem imaginat que seríem capaços de fer un porta a porta. I l'estem fent.

Convocats per la campanya unitària Ara és l'Hora, ahir a Badalona, Igualada, Reus, Girona, Tàrrega i seixanta ciutats més, milers de persones voluntàries van superar la timidesa, la mandra i el pudor i van trucar a les portes per parlar amb la gent, per preguntar-los quin país volen, per escoltar-los. I ho van fer amb una alegria encomanadissa, amb una energia infatigable, com si el cop de porta del Tribunal Constitucional els hagués immunitzat davant de totes les portes que es tancaven. Moltes, per sort, s'obrien.

Aquest exèrcit armat amb enquestes i bolígrafs és el més heterogeni que pot tenir mai un país; no tenen la mateixa edat, no comparteixen aficions i, en alguns casos, no comparteixen ni llengua ni origen. Tenen un objectiu comú, però hi han arribat per camins molt diversos. I junts escampen el color groc pel país, amb el groc dels cartells, les banderes, les samarretes i els adhesius.

El groc del “volem votar” té molts matisos diferents entre la ciutadania, com té matisos diferents entre els líders polítics que divendres ratificaven la consulta, i entre els més de nou-cents alcaldes que ahir van traslladar al president el seu suport. I aquesta és, precisament, la força d'aquest moviment, que fa que tantes veus que no han compartit res en el passat comparteixin ara la il·lusió d'un futur comú. I que saben que només tenint un país lliure cadascú el podrà pintar del color que més li plagui.