La fi de la il·lusió
L'etapa de la Catalunya autonòmica ha begut més de la il·lusió que de la realitat. Durant gairebé tres dècades es va alimentar per l'estament polític majoritari el miratge que la relació amb Espanya no era de dominació sinó que procedia d'un pacte, que les institucions catalanes gaudien de molt més poder del que en el fons ostentaven o que el marc polític català era susceptible d'ésser reformat a través d'una negociació de bona fe. La percepció que aquestes ficcions entraven en fase de col·lapse es va concretar per a amplis sectors de la ciutadania en la sentència del Tribunal Constitucional de juny de 2010 que va ferir de mort la reforma estatutària. Però a partir de 2012, després que fracassés una altra fantasia, la del pacte fiscal, i fins l'actualitat, en la fase del dret de decidir, la classe política encara ha continuat jugant a la litúrgia amb gestos que no tenien recorregut pràctic tot i que generaven acceptació social i cohesió. Trobem un exemple en la creença que el govern espanyol acabaria negociant i acordant la celebració d'una consulta sobiranista. Una altre exemple seria el de la unitat de les forces polítiques catalanes al voltant de dues preguntes sobre l'estatalitat que, a més de dificultar desproporcionadament les possibilitats de visualitzar l'independentisme majoritari, presenta massa problemes de claredat perquè un hipotètic resultat mereixi el reconeixement de la comunitat internacional.
Amb tot, crec que el darrer gest de la vella lògica basada més en la teatralització que en l'acció va arribar divendres passat amb l'acord de CiU, ERC, ICV i la CUP de continuar endavant amb la consulta sense concrecions. La tendència per la qual la unitat és un valor en si més enllà dels resultats que se'n puguin derivar, una actitud no pas exempta d'una certa mística d'arrel quasi religiosa, va arribar al seu paroxisme amb la darrera cimera dels líders dels partits catalans que, en el fons, no van acordar res més que continuar junts. Probablement els mateixos protagonistes eren conscients que aquell seria gairebé l'últim acte del ritual perquè a partir d'aleshores només hi haurà lloc per als desafiaments específics i els progressos tangibles. Aviat, per posar un altre exemple, si no se sap què fer no es podrà invocar la “discreció”. Una manca de transparència d'aquesta magnitud a tan sols trenta dies de la transcendental cita amb les urnes afecta la neutralitat del procés i la seva legitimitat, i afegeix encara més dificultats a un reconeixement internacional ja difícil en la confrontació amb la legalitat espanyola. Es tracta, suposo, de renovar la confiança amb l'apel·lació a la sacralitat del consens per allargar al màxim l'aplicació de les mesures imprescindibles que consumin la ruptura. Perquè, en efecte, un cop la decisió política operi en el marc de la realitat, ja no hi haurà espai per als moments taumatúrgics: l'estètica no dissoldrà la repressió de les autoritats espanyoles. En les següents setmanes, o dies, o s'aplica la legalitat catalana derivada de la voluntat popular majoritària o es manté la suspensió del
Tribunal Constitucional contra tots els actes de rebel·lia. En d'altres paraules, o es desobeeix (i es compleix) o s'acata. No hi ha marge per a més ambigüitats ni per a més dilacions. I, especialment, seria del tot catastròfic pretendre organitzar un 9-N farcit encara d'incerteses i de llacunes (almenys no més de les que, com hem dit, ja arrossega la doble pregunta). Les pantomimes podien funcionar en una
societat desproveïda de poder i, tal vegada, assetjada de pors i de complexos atàvics, però si realment hem començat a ser una mica lliures és hora de passar a la decisió, a assumir totes les conseqüències del conflicte i, per descomptat, a exigir resultats. No n'hi ha prou d'“haver arribat més lluny que mai” (cosa d'altra banda falsa històricament) sinó que cal arribar a la independència amb tot l'exercici de poder i de responsabilitats que això comporta.