Wong Kar Wai

Un ús repetitiu d'escenes semblants. Molt semblants. Immensament semblants. Seqüències que semblen una de sola, però que són un conjunt. Personatges que sembla que fan el mateix cada dia. Plans que atempten contra el sentit comú narratiu. El temps que va passant. El rellotge inexorable. La càmera lenta. Personatges que fan veure que s'enamoren. Que fan veure que són infidels. Que fan veure que s'acomiaden per sempre, assajant el futur, un futur del qual tenen por. Un doble joc de necessitats i mentides. Personatges atrapats entre la fidelitat i l'impuls. Entre la racionalitat i la rauxa. Un temps que va ser i com hagués pogut ser. El·lipsis que semblen salts mortals. Secrets guardats per sempre en el forat d'una pedra. El dubte de si ha passat o ho han imaginat. Una història d'amor autoprohibit, que és el pitjor amb què et pots trobar. Fa yeung nun wa. La magnificència dels anys passa com les flors. Traduïda com In the mood for love. (Desitjant estimar). Una història al Hong-Kong del 1962. Una pel·lícula del 2000 que aquests dies ha recuperat la Filmoteca com a part d'un homenatge als 80 anys de Román Gubern. L'experimentació narrativa de Wong Kar Wai no és fàcil. Desorienta, confon, mareja. I, per això mateix, Wong Kar Wai seria un director perfecte per rodar l'actual moment polític. Un ús repetitiu d'escenes semblants. Seqüències que semblen una de sola, però que són un conjunt. Personatges que sembla que facin el mateix cada dia. Un atemptat contra el sentit comú narratiu. El·lipsis que són salts mortals. La realitat o la ficció dels somnis. El temps que passa. La càmera lenta. Personatges que fan veure coses. Que fan veure que s'acomiaden per sempre. Atrapats entre la racionalitat i l'impuls. Desitjant votar. Una història de vot autoprohibit. La magnificència dels anys passa com les flors. La por del futur. La banda sonora d'Oswaldo Farrés. Quizás, quizás, quizás.