Prostitució pública

Probablement la imatge de les prostitutes als porxos de la Boqueria baixant sense pudor la cremallera a un client, fent una fel·lació o practicant sexe anal varen ferir més d'una sensibilitat. A mi tampoc em va agradar veure les fotografies. La misèria que pressuposen i les evidents connotacions de brutícia, necessitat i mercadeig que comporten fa mal. No em resulta escandalós l'intercanvi comercial de sexe, ni el fet que aquest es faci sense cobertura arquitectònica, a l'aire lliure. El que em resulta escandalós és l'evident deteriorament que una ciutat, i per tant les persones que hi viuen, pateix quan aquestes imatges i el que comporten de submissió i dependència es converteixen en quotidianitat nocturna d'una cèntrica zona.

Que la prostitució existeix des de temps immemorials és una evidència i un fet comú a qualsevol nucli urbà. Que les meretrius han tingut en més d'un moment de la història papers fonamentals en la seva escriptura, també. Però el que hem vist en aquelles imatges avergonyeix. Una vergonya més enllà de la moral. Una vergonya ciutadana, pública i institucional. La realitat dels pantalons a mitja cama i samarretes apartades per no destorbar responen a una actualitat social de transcendència significativa: la d'una ciutat i una ciutadania amb nombroses mancances i necessitats evidents de resposta.

Em sembla perillós, per l'excessiva confiança que suposa, quan una metròpoli es fa propietària d'un segell de modernitat, de cosmopolitisme, de cultura i europeisme i cau en el parany d'una vanaglòria difícil de solucionar. Considerar que ja tenim el que volíem, que no calen revisions ni esforços i que, comparant-nos amb altres territoris d'arreu de la península, guanyem sempre, és un error que a la llarga es paga molt car. Mirar-nos el melic empobreix. Ens fa recular.

Les imatges de les putes i clients recolzant-se a les columnes exemplifiquen una ciutat excessivament confiada. Poc il·lustrada. Que descuida els detalls i evidencia un empobriment i dependència econòmica que no té res a veure amb el progrés, la prosperitat, l'ordre i el seny.

I és probable que passejant per aquell entorn encara trobéssim un nou Pijoaparte i algun Pepe Carvalho recuperat; però la Barcelona del segle XXI, com qualsevol altre municipi, ha de voler esdevenir alguna cosa més que el record del que va ser. És saludable ser-ne conscients. Tenir el pudor i la humilitat necessària per no donar lliçons i fer una cosa tan senzilla com mirar enfora i aprendre.