Investigacions lentes

Mai he volgut escoltar-me aquells que generalitzen i diuen que tot el sistema polític està podrit de dalt a baix. He conegut polítics honestos que s'hi han deixat la pell, per fer la seva feina. Tot i això, preocupa que a hores d'ara el Parlament sigui lent i no s'hi vegi cap entusiasme especial, per part de quasi cap grup polític, de tirar endavant amb rapidesa la comissió d'investigació sobre el frau i l'evasió fiscals i les pràctiques de corrupció política que fa uns dies va aprovar la cambra catalana després que Jordi Pujol no convencés ningú.

És difícil entendre com un tema d'aquesta magnitud queda estancat als despatxos. Un altre debat seria com el Parlament ha d'investigar afers que estan als jutjats. Hi ha opinions per a tots els gustos. Comissions d'investigació que no han servit de res, algunes que han posat llum en algun afer i d'altres que han fet avergonyir algun compareixent, com va ser l'afer de les caixes, i també encara d'altres que van fer el paper de muts, com ara la del Palau de la Música.

El Parlament ja ha donat el vistiplau amb solemnitat a l'avaluació i investigació, en el context del cas Pujol, de les diverses modalitats de frau, evasió i elusió fiscal. Una bona idea, però la lentitud en la investigació fa que es generin dubtes que conviden a malpensar, fins i tot en una convocatòria d'eleccions avançades en què les comissions d'investigació decauen i no se'n parla mai més. El tema del frau és complicat d'investigar, i ben segur que, portat al terreny polític, és farà difícil de treure'n l'aigua clara. Fa la sensació que tothom té quelcom per amagar i que no hi ha pressa per a una investigació.

El Parlament hauria d'anar més de pressa i ser clar en aquestes investigacions anunciades. Evitar que tot plegat es posi en el mateix sac amb arguments de corrupció generalitzada i que s'instauri la idea que quan es posa la mà al calaix no passa res, com en l'últim escàndol espanyol que ha indignat tothom: les targetes fantasma, en què 86 beneficiaris usaven unes targetes d'una entitat quan sabien que estava arruïnada. “Pago jo”, em va dir un polític madrileny. Ara ho entenc.