Tribuna cínica

A mesura que s'han anat coneixent els detalls de com s'ha de desenvolupar la consulta, ha brollat la veu de persones, normalment contràries al fet que se celebri, que han anat posant el dit a la nafra sobre aquests mecanismes. Es tracta de ministres, delegats de govern, dirigents polítics i opinadors diversos que s'oposen que se celebri el 9-N, però des que es va signar el decret ho han anat qüestionant tot: el registre de votants, el paper dels funcionaris, el vot dels estrangers, els catalans a l'exterior, els punts de votació, com es farà el recompte i no sé si s'han ficat amb el material reciclable amb què s'estan elaborant les urnes. És el cinisme portat al màxim: aplaudir i promoure el bloqueig de la consulta però anar burxant en les escletxes que intenten superar aquest bloqueig. És com intentar fer flexions amb un braç lligat a l'esquena i després bramar que flexions amb un sol braç no són flexions vàlides. La qüestió de les garanties democràtiques es resol molt fàcilment: permetre la consulta i acordar què vol dir garanties democràtiques. L'Estat espanyol i els seus tentacles fan justament el contrari: posen totes les traves a una consulta amb garanties democràtiques per després poder dir que la consulta no té garanties democràtiques. No es tracta d'un problema jurídic, es tracta d'un problema polític, però abans que res de voluntat. “Ni queremos, ni podemos, pero sobre todo no queremos”, deia Mariano Rajoy aquest cap de setmana. I ja està, punt. No hi ha res més a debatre. Això sí, després que no parlin del fracàs de Mas o el fracàs dels partits polítics. El fracàs és d'ells. El fracàs de no afrontar la valentia de consultar. De ni tan sols intentar-ho. En el seu lloc estan preferint ignorar, bloquejar, boicotejar, torpedinar i ridiculitzar (consulta de costellada!) la possibilitat d'escoltar la veu dels ciutadans. De tots. També dels catalans, molts, que estan a favor de la unitat d'Espanya i a qui, per cert, estan fent un flac favor.