La fase crítica del partit
Són dies de neguit i de nerviosisme a Catalunya. Els obstacles perquè el 9-N es faci una consulta en condicions van augmentant progressivament a mesura que ens acostem a aquesta data i s'incrementaran encara més, tant des del govern com des de les organitzacions instrumentals dels partits espanyols. Ens trobem i trobarem accions legals que en realitat són polítiques –no es pot dir d'una altra manera quan es porta als tribunals un pensament polític diferent expressat democràticament– i manifestos públics convidant a una tercera via o defensant –precisament ara, i no durant les reformes laborals– la universalitat d'un proletariat del qual els signants ni formen part ni hi creuen. Ens enviaran manifestants i ens envairan profetes de tots els apocalipsis possibles i dels auguris més infernals com més ens acostem al segon diumenge de novembre. I els mitjans de comunicació reflectiran aquest nerviosisme en els seus opinadors i tertulians amb el risc que s'escampi com un virus letal.
No podem dir que no sabéssim res de tot això perquè tots aquests ingredients formen part d'un procés com aquest, en què coneixem prou bé els protagonistes, el seu tarannà i les dinàmiques socials a través de la política i dels mitjans de comunicació. Per tant, des del primer dia sabíem també que caldria recórrer a fórmules i logístiques no convencionals perquè la ciutadania pugui votar, amb el risc de perdre la perfectabilitat de les condicions democràtiques. Una mancança en cap cas atribuïble ni a les institucions catalanes, ni a l'ANC ni als partits del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, sinó als efectes de l'actitud repressora de les institucions espanyoles i dels principals partits que les ocupen.
I a més de saber-ho, convé
que tampoc no oblidem que
som a la fase crítica del partit. Som en aquells minuts en què l'adversari s'adona que està perdent, que ha d'aprofitar els minuts que li queden per remuntar, o almenys empatar, i que ha d'emprar la tècnica, la força,
el joc brut i la influenciabilitat
de l'àrbitre, tot junt, si en vol treure alguna cosa. I això és el que hem de saber veure i posar en evidència: hem d'arribar al 9-N amb el vot a la mà i demostrar que l'exercici democràtic no el desvirtuem els que ens posarem davant de les urnes, sinó
els que miren d'impedir-nos-ho.
No hi ha alternatives, sinó objectius consecutius.
