Reconstrucció estatal

Durant tots els anys del pujolisme es va forjar el terme de “reconstrucció nacional”. El professor de la Universitat de Cardiff Andrew Dowling fins i tot fixa l'inici d'aquest trajecte en el 1939, i l'acaba el 2012. També van editar un llibre amb el mateix títol en Carles Llorens i l'Arcadi Calzada, l'any 1995, que limitava l'anàlisi en els (aleshores) 20 anys de governs de Pujol. En qualsevol dels casos, la “reconstrucció nacional” venia a significar les activitats oficials o extraoficials que des de Catalunya s'havien dut a terme, especialment des del franquisme fins als nostres dies, per a reconciliar els ciutadans de Catalunya amb una identitat, un imaginari, uns valors, una cultura i un autogovern que durant quaranta anys van ser perseguits, prohibits, marginats, minoritzats i oblidats.

La “reconstrucció nacional” engloba des de la fundació d'Enciclopèdia Catalana fins a la creació (il·legal) de TV3, passant per les classes de català clandestines durant el franquisme, els Fets del Palau, la Crida, les lleis de normalització lingüística, l'adquisició de noves competències (ordre públic, presons, ports,...), les celebracions de caire patriòtic (11 de setembre, Sant Jordi...), la recuperació del folklore i la cultura popular, l'adquisició de prestigi de la nostra literatura, la nostra música, el nostre teatre, les institucions... és a dir, el “fer país” de Pujol que evoluciona des de la resistència i la clandestinitat fins a l'oficialitat autonòmica. En clau de cultura pròpia, d'orgull, de reafirmació i de presa de consciència. Des de l'Estat espanyol s'entenia sovint això com a “invenció” o com a “construcció d'un imaginari artificial”, i oblidaven (o ignoraven) que no es tractava de cap construcció, sinó d'una reconstrucció. Catalunya no es planificava, es retrobava al mirall. Tarradellas no era un ninot fet a mida de l'autonomia del 78, sinó un fil roig que ens connectava directament amb l'any 1931 i fins i tot amb la lluita per l'autogovern que es va originar amb el primer catalanisme polític de l'any 1901. I aquest relligava, al seu torn, amb una altra “reconstrucció”: la de la memòria o el fil roig que connectava el 1901 amb el 1714. Reconstrucció nacional volia dir, per tant, “tornar a ser” i “saber que som”.

La “reconstrucció estatal” comença ara. Més que construir una idea original, en el fons es tracta de reconstruir l'estat que vam perdre el 1714. També aquí a Espanya s'equivocarien si pensessin que estem inventant una cosa nova: ignorarien o oblidarien no només els ben bé sis segles d'“estat català” amb constitucions i llibertats pròpies, sinó també la proclamació de Pau Claris, la de la Primera República, la de Macià i la de Companys. L'estat català ha existit i, quan no ha existit, ha estat sempre reclamat o procurat. Es podrà dir que l'autonomia en part construïa “estat”, però serà bo diferenciar-ho: fer un estat és una cosa molt diferent. Estat significa sobirania fiscal, diplomàtica, d'ordre públic, cultural i simbòlica, etcètera. Significa posar majúscules a la nació, posar-li bandera gran, deixar enrere el resistencialisme. No lluitar per sobreviure, sinó viure. Reconstruir ja no orgull de nació, sinó recuperar l'orgull d'estat que tenim (inevitablement) atrofiat. Estem presenciant això. Sí, farem un estat a la nostra manera, però no pas un estat nou: és un estat antic que, en tot cas, ara reneix i s'actualitza. Enfortim, per tant, la nostra cultura d'estat. La teníem. L'hem de retrobar tots. I em temo que en un termini de pocs mesos.